Pretendre trobar
en l'Antic Testament, alguna cosa similar a la definició de la «Santíssima
Trinitat», tal com és precisada en els Concilis de Nicea (a. 325) i
Constantinoble (a. 381), és una tasca impossible, inútil. Hem d'esperar al Nou
Testament per trobar una aproximació tímida a aquesta proposició; encara que
podem temptejar algunes expressions veterotestamentàries que serviran de
fonament per a desenvolupaments posteriors.
·
Rastrejant en l’Antic Testament
El credo israelita,
l'oració del Xema, proclama la unicitat de Déu: «Escolta, Israel, el
Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic» (Deuteronomi 6,4). És
inimaginable per a un creient jueu el pensar en Déu de forma plural.
Encara que,
posteriorment, el Nou Testament no partirà de zero per poder arribar a parlar
de l'Esperit Sant o de Jesucrist el Senyor.
Sovint ens trobem
amb textos que parlen de la Ruaj Elohim (el «Esperit de Déu»: Gènesi
41,38: Èxode 31,3; Nombres 24,2; etc.); o Ruaj Yhwh («Esperit del
Senyor»: Jutges 3,10; 1Samuel 10,6; Isaïes 11,2, etc.). Encara que en la
majoria d'ocasions aquest Esperit té forma personal, no es pot entendre, en la
Bíblia Hebrea, com una realitat diferent del Déu indivisible. Però el
llenguatge, l'expressió, el concepte, quan el trobem en el Nou Testament, no és
nou. Només caldrà desenvolupar-lo.
Des d'una altra perspectiva, habitualment,
sobretot a partir del període post-exílic, el nom de Déu, Yhwh, és
substituït per l'expressió Adonay («Senyor»), en la lectura pública de
les Escriptures i, també posteriorment, en les traduccions, començant per la
LXX (primera traducció del text hebreu al grec, s. III-I aC). Aquesta
denominació de Déu com el Senyor donaré molt de joc, posteriorment, en els
diferents autors del Nou Testament.
Menció a part és la Saviesa, com a atribut
de Déu i de la qual tot ésser humà està cridat a participar. En diverses
ocasions la Saviesa és vista d'una forma personalitzada, d'una manera especial
en els textos sapiencials més tardans. Algunes de les afirmacions que
posteriorment trobarem aplicats a Jesucrist, abans es van utilitzar, en l'Antic
Testament, per descriure a la Saviesa: «Abans de totes les coses va ser creada
la saviesa, la intel·ligència prudent existeix des de l'eternitat» (Siràcida 1,
4); «La Saviesa obre els llavis dels muts i destrava la llengua dels infants»
(Saviesa 10,21); etc.
·
La «Trinitat» en el Nou Testament
Encara que serà
en el Nou Testament on trobarem els fonaments per a una posterior teologia
sobre la Trinitat.
La menció del Pare, del Fill i de
l'Esperit Sant no és estranya als textos neotestamentaris. El final de
l'evangeli de Mateu és un dels casos més clars, en una fórmula baptismal: «Aneu,
doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del
Pare i del Fill i de l'Esperit Sant» (Mateu 28,19). Un text similar, trobem en
el tercer evangeli, en l'escena de l'Anunciació, amb referències a l'Esperit
Sant, l'Altíssim i el Fill de Déu: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder
de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà
sant i l'anomenaran Fill de Déu» (Lluc 1,35).
Serà en
l'epistolari paulí on descobrirem habituals mencions trinitàries: «Els dons són
diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor
és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho
obra tot en tots» (1Corintis 12,4-6). Pau, com a bon jueu fariseu, no
renunciarà mai a la seva fe en un sol Déu, però serà capaç d'utilitzar el
llenguatge present en les Escriptures per parlar de la realitat comunitària que
hi ha al Déu U. Les expressions Déu (o Pare); Senyor (o Fill); i Esperit
formaran part del seu llenguatge epistolar per parlar de la realitat de Déu i
posaran els fonaments per a un desenvolupament posterior de la teologia de la «Santíssima
Trinitat». Fins i tot en el text més antic del Nou Testament, la primera carta
als Tessalonicencs, escrita al voltant de l'any 50 de la nostra era, ja
utilitzarà aquesta forma d'expressar-se, on apareixen Déu Pare, el Senyor
Jesucrist i l'Esperit Sant:
Pau, Siles i Timoteu, a l'església dels tessalonicencs, que viu en Déu Pare
i en Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau. Sempre donem gràcies
a Déu per tots vosaltres i us tenim presents en les nostres pregàries.
Contínuament recordem davant de Déu, el nostre Pare, la vostra fe activa, el
vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor
Jesucrist.
Sabem, germans estimats de Déu, que ell us ha escollit, perquè el nostre
evangeli s'ha difós entre vosaltres no tan sols amb paraules, sinó també amb
obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant; i prou sabeu el que vam
fer per vosaltres quan érem enmig vostre. (1Tesalonicenses 1,1-5).
A l'evangeli
joànic també trobarem mencions «trinitàries», on el Pare, l'Esperit Sant o el Defensor
i el Fill són tres realitats diferents:
El Defensor,
l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo
us he dit, i us ho farà entendre (Joan 14,26).
Quan vingui el
Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré
des del Pare, ell donarà testimoni de mi (Joan 15,26).
I és en
aquest evangeli, juntament amb la resta d'escrits joànics, on trobem la més
alta cristologia, on Jesucrist és presentat com el Logos (la Paraula de
Déu, amb unes característiques que ens recorden la Saviesa de l'Antic
Testament, però més): «Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb
Déu i la Paraula era Déu» (Joan 1,1); el Fill únic de Déu: «la Paraula s'ha fet
carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que
té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat» (1,14); «tenim comunió
amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist» (1Joan 1,3). On és reconegut pels seus
deixebles com Déu: «Tomàs li va respondre: “Senyor meu i Déu meu!”» (20,28).
Tot això, sense detriment de la seva humanitat.
Els textos es
podrien multiplicar, però amb els presentats, penso que són suficients per
constatar com, malgrat les dificultats teològiques i de llenguatge, els
escriptors del Nou Testament van posar els fonaments per a una teologia
posterior sobre la Trinitat divina.
Javier
Velasco-Arias
Entrades
