dijous, 19 de març de 2015

La «Trinitat» en la Bíblia

Pretendre trobar en l'Antic Testament, alguna cosa similar a la definició de la «Santíssima Trinitat», tal com és precisada en els Concilis de Nicea (a. 325) i Constantinoble (a. 381), és una tasca impossible, inútil. Hem d'esperar al Nou Testament per trobar una aproximació tímida a aquesta proposició; encara que podem temptejar algunes expressions veterotestamentàries que serviran de fonament per a desenvolupaments posteriors.

·         Rastrejant en l’Antic Testament

El credo israelita, l'oració del Xema, proclama la unicitat de Déu: «Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic» (Deuteronomi 6,4). És inimaginable per a un creient jueu el pensar en Déu de forma plural.

Encara que, posteriorment, el Nou Testament no partirà de zero per poder arribar a parlar de l'Esperit Sant o de Jesucrist el Senyor.

Sovint ens trobem amb textos que parlen de la Ruaj Elohim (el «Esperit de Déu»: Gènesi 41,38: Èxode 31,3; Nombres 24,2; etc.); o Ruaj Yhwh («Esperit del Senyor»: Jutges 3,10; 1Samuel 10,6; Isaïes 11,2, etc.). Encara que en la majoria d'ocasions aquest Esperit té forma personal, no es pot entendre, en la Bíblia Hebrea, com una realitat diferent del Déu indivisible. Però el llenguatge, l'expressió, el concepte, quan el trobem en el Nou Testament, no és nou. Només caldrà desenvolupar-lo.

Des d'una altra perspectiva, habitualment, sobretot a partir del període post-exílic, el nom de Déu, Yhwh, és substituït per l'expressió Adonay («Senyor»), en la lectura pública de les Escriptures i, també posteriorment, en les traduccions, començant per la LXX (primera traducció del text hebreu al grec, s. III-I aC). Aquesta denominació de Déu com el Senyor donaré molt de joc, posteriorment, en els diferents autors del Nou Testament.

Menció a part és la Saviesa, com a atribut de Déu i de la qual tot ésser humà està cridat a participar. En diverses ocasions la Saviesa és vista d'una forma personalitzada, d'una manera especial en els textos sapiencials més tardans. Algunes de les afirmacions que posteriorment trobarem aplicats a Jesucrist, abans es van utilitzar, en l'Antic Testament, per descriure a la Saviesa: «Abans de totes les coses va ser creada la saviesa, la intel·ligència prudent existeix des de l'eternitat» (Siràcida 1, 4); «La Saviesa obre els llavis dels muts i destrava la llengua dels infants» (Saviesa 10,21); etc.

·         La «Trinitat» en el Nou Testament

Encara que serà en el Nou Testament on trobarem els fonaments per a una posterior teologia sobre la Trinitat.

La menció del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant no és estranya als textos neotestamentaris. El final de l'evangeli de Mateu és un dels casos més clars, en una fórmula baptismal: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant» (Mateu 28,19). Un text similar, trobem en el tercer evangeli, en l'escena de l'Anunciació, amb referències a l'Esperit Sant, l'Altíssim i el Fill de Déu: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu» (Lluc 1,35).

Serà en l'epistolari paulí on descobrirem habituals mencions trinitàries: «Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots» (1Corintis 12,4-6). Pau, com a bon jueu fariseu, no renunciarà mai a la seva fe en un sol Déu, però serà capaç d'utilitzar el llenguatge present en les Escriptures per parlar de la realitat comunitària que hi ha al Déu U. Les expressions Déu (o Pare); Senyor (o Fill); i Esperit formaran part del seu llenguatge epistolar per parlar de la realitat de Déu i posaran els fonaments per a un desenvolupament posterior de la teologia de la «Santíssima Trinitat». Fins i tot en el text més antic del Nou Testament, la primera carta als Tessalonicencs, escrita al voltant de l'any 50 de la nostra era, ja utilitzarà aquesta forma d'expressar-se, on apareixen Déu Pare, el Senyor Jesucrist i l'Esperit Sant:

Pau, Siles i Timoteu, a l'església dels tessalonicencs, que viu en Déu Pare i en Jesucrist, el Senyor. Us desitgem la gràcia i la pau. Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us tenim presents en les nostres pregàries. Contínuament recordem davant de Déu, el nostre Pare, la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en nostre Senyor Jesucrist.
Sabem, germans estimats de Déu, que ell us ha escollit, perquè el nostre evangeli s'ha difós entre vosaltres no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant; i prou sabeu el que vam fer per vosaltres quan érem enmig vostre. (1Tesalonicenses 1,1-5).

A l'evangeli joànic també trobarem mencions «trinitàries», on el Pare, l'Esperit Sant o el Defensor i el Fill són tres realitats diferents:

El Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre (Joan 14,26).

Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi (Joan 15,26).

 I és en aquest evangeli, juntament amb la resta d'escrits joànics, on trobem la més alta cristologia, on Jesucrist és presentat com el Logos (la Paraula de Déu, amb unes característiques que ens recorden la Saviesa de l'Antic Testament, però més): «Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu» (Joan 1,1); el Fill únic de Déu: «la Paraula s'ha fet carn i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat» (1,14); «tenim comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist» (1Joan 1,3). On és reconegut pels seus deixebles com Déu: «Tomàs li va respondre: “Senyor meu i Déu meu!”» (20,28). Tot això, sense detriment de la seva humanitat.

Els textos es podrien multiplicar, però amb els presentats, penso que són suficients per constatar com, malgrat les dificultats teològiques i de llenguatge, els escriptors del Nou Testament van posar els fonaments per a una teologia posterior sobre la Trinitat divina.

Javier Velasco-Arias