diumenge, 8 de maig de 2016

Seven & nine


Si haguéssim optat per triar com a títol de l'article només «Seven», segur que a molts els recordaria la pel·lícula de suspens, estrenada als EUA el 1995 i dirigida per David Fincher, més coneguda comercialment per «Se7en», i reposada últimament per alguna cadena de televisió: dos detectius, protagonitzats pels actors Morgan Freeman i Brad Pitt, investiguen una sèrie d'assassinats relacionats amb els set pecats capitals.

El número set és molt freqüent tant en la Bíblia com en la Teologia: set són els dies de la Creació, set els dons de l'Esperit Sant, set els sagraments, set els pecats capitals, set les virtuts (3 teologals + 4 cardinals) i un llarg etcètera. I és que la xifra set indica plenitud en la numerologia bíblica.

Dins d'aquesta dinàmica, tractarem els anomenats set dons de l'Esperit Sant, però, també, el fruit de l'Esperit que pren forma enneagonal: Seven & nine. Partirem de dos textos, un de l'Antic i un altre del Nou Testament.

§ Els set dons de l'Esperit Sant

Si llegim el text del llibre d'Isaïes que trobem a les nostres Bíblies ens trobarem que no ens surten els comptes, que en el llibre profètic apareixen sis i no set dons atribuïts a l'Esperit del Senyor.

Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor (Is 11,1-2).

En canvi, el Catecisme de l'Església Catòlica esmenta set dons:

Els set dons de l'Esperit Sant són: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Pertanyen en plenitud al Crist, Fill de David (cf. Is 11,1-2). Completen i porten a la seva perfecció les virtuts de qui els reben. Fan els fidels dòcils per obeir amb promptitud a les inspiracions divines. (CEC 1831).

La tradició que els dons de l'Esperit són set ens ve d'algunes versions gregues i llatines antigues que afegien el do de la pietat als sis que trobem a la Bíblia hebrea. I, a més, curiosament el «temor reverencial» del text hebreu és traduït per «pietat» (εὐσεβείας) en la versió grega dels LXX.

El «rebrot de la soca de Jesè», de què parla el text profètic, és llegit habitualment des d'una perspectiva messiànica. En aquest personatge futur convergiran els dons de l'Esperit de Déu, dons concedits parcialment a alguns dels patriarques, però que en ell confluiran: 

Gràcies a la plenitud de l'Esperit, el nou personatge condensarà en si mateix les qualitats dels personatges més importants de l’Antic Testament. Posseirà la saviesa i la intel·ligència de Salomó, la fortalesa i el consell de David, la reverència i el coneixement de Déu que són propis de Moisès. Una intervenció divina extraordinària i una col·laboració humana activa iniciaran una època de justícia i de pau.
(Benito MARCONCINI, Guía espiritual del Antiguo Testamento. El libro de Isaías 1-39,  Madrid 2000, p. 31).

Aquesta lectura que és aplicada al Messies, en el cristianisme a Jesús de Natzaret, és extensible a tota la comunitat creient. Tota ella pot, unida a Jesús, per la força de l'Esperit Sant, participar d'aquests dons. Dons que ja són presents en l'Antic Testament, però que en el Nou apareixen amb un dinamisme imparable.

§ El fruit de l'Esperit

Si la qüestió del nombre de dons de l'Esperit presentava un cert conflicte: petit, intranscendent; en el fruit de l'Esperit la dificultat és una mica més gran, encara que no insalvable.

El text bíblic en qüestió és de Pau i contraposa el fruit de l'Esperit a les obres de la carn, enumerades anteriorment (cf. Gal 5,19-21).

El fruit de l'Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. La Llei no és contrària a res d'això. (Gal 5,22-23).

D'altra banda, llegim al Catecisme de l'Església Catòlica una tradició de dotze fruits diferents.

Els fruits de l'Esperit són perfeccions que forma en nosaltres l'Esperit Sant com a primícies de la glòria eterna. La tradició de l'Església enumera  dotze: «caritat, goig, pau, paciència, longanimitat, bondat, benignitat, mansuetud, fidelitat, modèstia, continència, castedat» (Gal 5,22-23, vg.). (CEC 1832).

Alguns testimonis textuals, sobretot de diversos Pares de l'Església, inclouen la llista àmplia de dotze fruits, de la qual es fa ressò el Catecisme; i que no són més que explanació dels nou que trobem en el text bíblic citat. Una cosa similar passa amb l'ús del plural (καρποὶ) i no el singular (καρπός), que és l'opció més adequada, des de la crítica textual.

El multiforme fruit de l'Esperit supera amb escreix les obres de la carn, més encara, contra ell no hi ha llei, no hi ha norma que valgui. Obre una nova perspectiva: la de l'Esperit de Déu. Una Bona notícia, un món nou, una realitat renovada ... És possible que l'ésser humà visqui estimant, joiós, en pau, etc. El bé és la realitat de Déu, de l'Esperit, i el mal no té força suficient contra ell: ha estat derrotat.

Vivim en el temps de l'Esperit i això és una Bona notícia: la millor notícia possible.

Javier Velasco-Arias

(Publicat a la revista digital: Creure i Saber 5 (2016), 22-24)

dijous, 21 d’abril de 2016

L'Esperit Sant no és un colom


Molts pensaran que el títol de l’article és una obvietat. Però no és difícil comprovar que la majoria de les representacions artístiques de la segona persona de la Trinitat en el Cristianisme són de la imatge d’un colom. I proveu a consultar «Esperit Sant» a «Google imatges» i constatareu una realitat similar.

No podem confondre la imatge amb la realitat, d’aquí el títol de l’article. I més quan totes les imatges són imperfectes, aproximacions, analogies..., que disten molt del que realment representen.

Les imatges, els noms, les comparacions amb les quals trobem les diverses aproximacions a la figura de l’Esperit Sant tant en la Bíblia Hebrea com en el Nou Testament són diverses.


  • La «Ruaj»

El terme hebreu ruaj segurament és un dels més antics per referir-se al Esperit de Déu. És una expressió que significa alè, respiració, vent, brisa, esperit... No sempre és fàcil determinar a quina
accepció es refereixen els textos. El context ajuda, però en alguna ocasió presenten certa dificultat, sobretot quan no van acompanyats d’un complement o un qualificatiu: «Esperit del Senyor», «Esperit de Déu», «Esperit Sant», etc. no presenten dubtes sobre el seu sentit.

Tampoc quan parlen de «l’aire fresc de la tarda» (Gn 3,8), o «tot el que té alè de vida sota el cel» (Gn 6,17). Un cas en el qual no es posen d’acord els traductors, per exemple, és en l’inici de la narració de la Creació: «un viento de Dios aleteaba por encima de las aguas» (Gn 1,2: BJ); «el aliento de Dios se cernía sobre la faz de las aguas» (Gn 1,2: PER); mentre que la majoria opten per traduir: «el espíritu de Dios se cernía sobre la faz de las aguas» (Gn 1,2: CEE); «L’Esperit de Déu planava sobre les aigües» (Gn 1,2: BCI). Tot i que és molt freqüent, en els textos veterotestamentaris, la referència explícita i clara a l’Esperit del Senyor o de Déu.

La imatge d’alè, respiració, aire... ens suggereix vida, la vida que ens proporciona la respiració: sense aire no hi ha existència. La brisa, el vent, per altra banda, és una realitat subtil, invisible, encara que experimentable i en algunes ocasions d’una manera intensa (ex .: vent huracanat).

Tot això es convertirà en imatge de l’Esperit Sant. L’Esperit de Déu, l’Esperit Sant és vida, és una presència immaterial, actua sense que moltes vegades percebem la seva manifestació, actua amb la força de Déu...

L’Esperit Sant és ruaj, però sobrepassa aquest context, és molt més, pertany a la realitat insondable, transcendent de Déu.


  • El foc

La imatge del foc aplicada a l’Esperit Sant la trobem d’una manera especial al Nou Testament, encara que té, lògicament, els seus antecedents en l’Antic.

Déu es manifesta a Moisès en un esbarzer cremant: «Allí se li va aparèixer l’àngel del Senyor en una flama enmig d’una bardissa» (Ex 3,2). Acompanya els israelites pel desert en forma de columna de núvol i de foc i els protegeix i guia: «El Senyor caminava al davant d’ells, de dia en una columna de núvol per mostrar-los el camí, i de nit en una columna de foc per fer-los llum; així podien caminar tant de dia com de nit». (Ex 13,21). El Déu d’Israel és foc devorador: «el Senyor, el vostre Déu, és un foc que devora, és un
Déu gelós» (Dt 4,24). Podríem multiplicar els exemples, però els citats crec que són suficients.

Ja en el Nou Testament, la imatge del foc aplicada a l’Esperit Sant és més clara: «el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc» (Mt 3,11): el foc té un paper purificador més gran que l’aigua i aquesta acció és fruit de l’Esperit.

L’acció de l’Esperit Sant en la primera comunitat es manifesta en forma de llengües de foc: «Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se» (Ac 2,3-4). El símbol del foc expressa, amb tota la seva força, l’acció de Déu en la comunitat.

L’Esperit de Déu no és foc, en un sentit real, però aquesta imatge possibilita expressar plàsticament el dinamisme de l’actuació de l’Esperit. El foc escalfa, però també crema: aquesta ambivalència permet subratllar com actua l’Esperit, el seu poder, la seva eficàcia ...


  • El colom

La imatge del colom també és recurrent a la Bíblia hebrea. L’escena més coneguda és la del colom que va i ve a l’arca de Noè, i que acaba tornant amb una fulla d’olivera (Gn 8,11). Aquest símbol ha estat utilitzat freqüentment en la iconografia i no només religiosa amb el tema de la pau. El «colom de la pau» de Pablo Ruiz Picasso és conegut universalment, com a símbol de la tan anhelada pau universal, sobretot després de la Segona Guerra mundial.

Els salms utilitzaran també la icona del colom, amb diverses propostes d’imatge. Serà el Càntic dels càntics qui, des d’una perspectiva poètica, parlarà del colom com a metàfora de l’amant, l’esposa ple de bellesa.

Al Nou Testament la imatge la trobarem en els quatre evangelis, però limitada a una sola escena: el baptisme de Jesús. Citaré un dels evangelistes, ja que és molt similar en els altres tres:

Un cop batejat, Jesús va pujar de l’aigua. Llavors davant d’ell el cel s’obrí, i Jesús veié l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell (Mt 3,16).

El quadre escènic és d’un gran contingut simbòlic. Els cels estan tancats: no hi ha comunicació directa de Déu amb els éssers humans; Jesús «obrirà» de nou els cels, restablirà la comunicació de Déu amb l’ésser humà, i això serà possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. 

Aquest Esperit descendeix d’uns cels oberts, de la mateixa manera que un colom descendeix del seu vol, i dóna testimoni de Jesús.

L’al·legoria està en la forma de descendir, no en la imatge. L’Esperit Sant no pren forma d’un colom: això no ho diu el text.

Les representacions artístiques d’aquesta escena (pintura, escultura, relleu, etc.), segurament influenciades per altres narracions de l’Antic Testament o per una mala lectura del text, han desdibuixat el sentit original del relat bíblic.

L’Esperit Sant: una realitat transcendent

Les imatges que trobem als textos bíblics, encara que molt imperfectes, es fan necessàries per representar a la nostra imaginació unes realitats que ens transcendeixen.

L’Esperit Sant actua en les vides de les comunitats creients, és una realitat propera però, al mateix temps, transcendent.

Pertany a la realitat de Déu. No podem «encaixonar-lo» en els nostres limitats esquemes mentals, però hem d’apropar-nos a ell, posar-nos a les seves mans, fer oració dirigida a Ell, constatar que transforma les nostres vides i les de la comunitat. Vivim en els temps de l’Esperit: no ho oblidem!

Javier Velasco-Arias

(Publicat a la revista digital: Creure i Saber 5 (2016), 18-21)

divendres, 22 de gener de 2016

Curs d'«Introducción a la figura de Jesús», per a escèptics, agnòstics i persones amb poca formació cristiana

 

CURS D'INTRODUCCIÓ A LA FIGURA DE JESÚS, per a escèptics, agnòstics i persones amb poca formació cristiana, a càrrec de José Ignacio González Faus.

El curs és obert a tothom . 
Algunes de les preguntes que intentarem contestar:
- Hi ha una espiritualitat cristiana?
- D'on surt Jesús i quin és el context des d'on cal entendre la seva proposta?
- Quin és el missatge de Jesús?
- Per què diuen els cristians que Jesús és Déu si Déu és inaccessible?
- Té alguna relació l'amor cristià amb la compassió?
- En què consisteix l'espiritualitat cristiana?
- En què consisteix la mística cristiana?

Serà els dijous 18 i 25 de febrer, i dijous 3 de març de 2016, de 19 a 21h, al

 .
c/ València, 244, 3r pis - Barcelona
Cal inscriure's abans del 15 de febrer escrivint un mail a: secretaria.dpuniversitaria@gmail.com

divendres, 13 de novembre de 2015

Comentaris bíblics interconfessionals


Dissabte 7 de novembre, a les 11 h, a l’ermita de Bruguers de Gavà, es convocà la segona trobada de comentaristes bíblics del blog "Comentaris biblics interconfessionals". L’objectiu d’aquesta reunió era la de retrobar-se després d’uns quants anys i reflexionar conjuntament sobre aquest treball en equip que començà a principis de l’any 2009. En aquest blog, seguint el calendari litúrgic catòlic, les diferents confessions cristianes (ortodoxa, evangèlica i catòlica), atenent als textos dels diumenges, fan exegesi, meditació i pregària per tots aquells que els vulguin llegir.

Després de les paraules de benvinguda del coordinador, fent un recordatori especial per Rodrigo Segarra i Lluís-Anton Armengol, que van traspassar, en German López Cortacans, feu la pregària inicial. Cal dir que no van poder venir tots, però els qui estaven presents, si bé ens coneixíem pels nostres escrits, bastants, encara no s’havien relacionat en persona, per això va caldre una prèvia autopresentació. 

Seguidament, va haver-hi un temps de diàleg en el qual es van plantejar preguntes i criteris a seguir que feien referència explícita al blog. El llenguatge dels comentaris, possiblement, ha de planejar per terrenys diversos, amb amplis sectors de lectors, però es va pensar que no s’havia de deixar, tant la senzillesa (que no està pas renyida amb la profunditat), com també ser conscients de que en les predicacions “cuinades” no faltes aquest “ingredient” de diàleg ecumènic, que és precisament el “plat” que pretenem presentar.

Després la sessió es va centrar en dos aspectes prou interessants. Per un costat, es va fer ressò de les experiències ecumèniques en diferents llocs de l’àmbit territorial de Catalunya, del qual va ser moderador en Josep Vicenç Moragues  i per l’altre, es va fer una estona de pregària, recordant i fent-nos solidaris dels cristians perseguits per tot el món. En Lluís Brull, va ser l’encarregat d’iniciar l’oració i en Josep Esplugas, va concloure la trobada amb una pregària final.

Vam quedar per trobar-nos, si Déu vol, el tercer dissabte del mes de novembre de 2017 en aquest mateix espai. Els altres comentaristes, no esmentats i que van assistir van ser en Manel Alonso,David Rhoton, Miquel Àngel Jiménez, Maïté Cabié, Daniel Palau, Genís Sans, Joaquim Meseguer i Josep Maria Gómez.

Xavier Artigas Manetas
Delegat d'Ecumenisme i relacions interreligioses
Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

divendres, 2 d’octubre de 2015

Crónica del Congreso de las Asociaciones Bíblicas Ibéricas: «El proyecto misionero de Pablo en el contexto de la primera misión cristiana»


Del 1 al 3 de septiembre, congregados en la antigua Tarraco romana (Tarragona), nos reuníamos representantes de las tres asociaciones bíblicas de la Península Ibérica: Asociación Bíblica Española (ABE), Associação Bíblica de Portugal (ABP) y  Associació Bíblica de Catalunya (ABCat). El tema del Congreso relacionado con la figura de Pablo de Tarso, personaje del Nuevo Testamento que posiblemente visitó estas tierras (cf. Rom 15,24.28), ha sido: «El proyecto misionero de Pablo en el contexto de la primera misión cristiana».

Un Congreso plurilingüe, con cuatro ponencias, en inglés, portugués, catalán y español; facilitando el texto escrito, de cada una de ellas, a todos los congresistas.

El evento se inauguró con la bienvenida de Joan Magí, presidente de la ABCat, asociación anfitriona; después intervino Santiago Guijarro, director de la ABE y Armindo Vaz, presidente de la ABP.

Después de la bienvenida comenzó la primera conferencia del Congreso. El resto de las ponencias fueron enmarcando el devenir del evento.

Primera ponencia: «Fear, Hope, and Doing Good: Wives as a Paradigm of Mission in 1 Peter» (Miedo, esperanza y hacer el bien: las esposas como un paradigma de la misión en la primera carta de Pedro), por el Prof. David Horrell (Universidad de Exeter, Reino Unido).

El profesor Horrell comenzó, en la introducción del tema, exponiendo cómo era tratada la cuestión de los matrimonios mixtos por Pablo en 1Cor 7 y el papel importantísimo que tenía el cónyuge creyente para la salvación del consorte no creyente, en esta carta. No obstante, argumentó, que el Apóstol no da instrucciones concretas para acercar a la fe a la otra parte. La perspectiva paulina invita, continuó, a compararla con otros textos neotestamentarios, especialmente con 1Pe.

Su tesis se centró en el texto de 1Pe, sobre todo en el papel de vulnerabilidad que quedaban las mujeres cristianas en un matrimonio mixto. Arguyó que las instrucciones acomodaticias a las costumbres del imperio romano, que encontramos en el texto petrino, responden a un intento misionero, evangelizador, en un ambiente hostil. Una situación en la que se han de mantener firmes en la fe y dar testimonio de bondad.

Segunda ponencia: «O relato da experiência missionária nas cartas de Paulo» (El relato de la experiencia misionera en las cartas de Pablo), por el Prof. José Tolentino Mendonça (Universidad Católica Portuguesa).

Haciendo honor al título de la conferencia y al talante literario del ponente, su intervención tuvo un componente narrativo notable. Comentó el carácter itinerante de la misión paulina y enumeró las dificultades con las que se encontró el Apóstol, especialmente por intromisiones externas que dificultaron el entendimiento, siempre buscado por Pablo, entre las comunidades provenientes del judaísmo y las del paganismo.

Pablo creó, en su trabajo misionero, una auténtica red eclesial, una red de comunidades de creyentes en Jesús. Al mismo tiempo, contribuyó decisivamente a una configuración eclesial universalista e inclusiva, enfatizando –según el ponente– en «un proceso de radical asimilación que lleva a los bautizados a vivir “para Cristo” y, consecuentemente, una ética de transformación que nos conduce, en el devenir de la historia, a vivir una vida nueva y peculiar…»

Tercera ponencia: «El viatge a Hispània en el projecte missioner de Pau» (El viaje a Hispania en el proyecto misionero de Pablo), por el Prof. Agustí Borrell (Facultad de Teología de Cataluña).

El ponente comienza, –después de una breve introducción sobre el posilbe viaje del Apóstol a Tarraco–, analizando el posible transfondo veterotestamentario de la decisión de Pablo de visitar Hispania, llegando a la conclusión que la intención de su viaje no responde a un propósito de cumplir ningún hipotético anuncio profético. En cambio, sí que considera que en su decisión está presente la perspectiva escatológica, y afirmará: «Pablo entendía que la predicación del evangelio a todos los pueblos era una condición previa al esjatón», e Hispania era el límite del imperio romano.

En la tercera parte de la conferencia, titulada «La salvación de los judíos», A. Borrell desarrolló la tesis que en la predicación itinerante del Apóstol encontramos una estrategia misionera: anunciar el evangelio sólo allá donde el nombre de Cristo no es conocido (cf. Rm 15,20-21), no construir sobre el trabajo de otros. No es una renuncia a la predicación a los judíos, sino una táctica para que estos, aunque sea por celos, abracen la fe en Jesucristo.

Cuarta ponencia: «El fracaso del proyecto de Pablo y su reconstrucción», por el Prof. Carlos Gil Arbiol (Universidad de Deusto).

Según el profesor Gil Arbiol, en la comprensión –y, por extensión, en la predicación– de Pablo el acontecimiento revelador de la cruz y de la resurrección de Jesús será determinante, central. El peso decisivo, incluso desmesurado, de este evento oscurecerá «la vida histórica de Jesús, sus dichos y hechos». Por otro lado –continuó– la perspectiva de «urgencia escatológica» dio al proyecto de Pablo un carácter temporal, coyuntural, contingente. La ἐκκλησία, por su parte, es vista por el Apóstol como el «Israel de Dios», a partir del pueblo de Israel, al que se incorporarán los gentiles creyentes en Cristo; una ἐκκλησία «reflejo de la imagen de Dios revelado en la cruz de Jesús». Su proyecto libre y autónomo chocó, en muchas ocasiones, con otros líderes de los seguidores de Jesús.

En una segunda parte de su ponencia, desarrolló su tesis del «fracaso del proyecto de Pablo y sus reconstrucciones». Un fracaso que tuvo su primer momento en Antioquia, preludio de los siguientes, como consecuencia de las tensiones y. desacuerdos con los otros líderes. A su muerte, las características de su proyecto «fueron transformadas, eliminadas o sustituidas por otras que reconducían su proyecto»: 1) La ἐκκλησία mira al cosmos no a Israel; 2) La fe de Jesús amplía el horizonte de la cruz hacia atrás y hacia adelantes; 3) Enfriamiento y retraso de la escatología; y 4) La ἐκκλησία doméstica como reflejo de la (nueva) imagen de Dios. En definitiva, el proyecto de Pablo fue transformado; aunque el éxito de sus asambleas y la actualización, a la nueva realidad, de su proyecto convirtieron su fracaso en éxito.

Seminarios, asamblea de socios y demás actividades.

En el Congreso contamos con tres seminarios: Antiguo Testamento, Nuevo Testamento y La Biblia en la pastoral y en la cultura. En todos ellos hubo una intensa actividad, con numerosas comunicaciones por parte de las tres asociaciones bíblicas presentes. El nivel de las comunicaciones fue considerable, y el trabajo de los coordinadores de los mismos encomiable.

La Asamblea de socios, así como las presentaciones de las diversas publicaciones transcurrió con un gran nivel y pudimos conocer un gran elenco de obras, en las diversas lenguas de los asociados de las tres asociaciones bíblicas.

Es destacable y de agradecer la labor ejercida por Andreu Muñoz Melgar, miembro de la ABCat, doctor en Arqueología y director del Museo Bíblico Tarraconense, por sus doctas explicaciones en la visita guiada a la Catedral de Tarragona, al Museo Bíblico, a la Villa romana de Centcelles, al anfiteatro de Tarragona, etc., con un entusiasmo y entrega infatigables.

Y no podemos dejar de mencionar la presencia y cariño del arzobispo de Tarragona Mns. Jaume Pujol, no sólo presidiendo la eucaristía del último día del Congreso, sino también por su presencia en diversos momentos del Congreso: en algunas comidas, participando de alguna de las ponencias, conversando abiertamente con los diversos congresistas, etc. Y, cómo no señalarlo, por su constante apoyo al mundo bíblico.

 Javier Velasco-Arias