dimarts, 27 de setembre de 2011

Qumran a Internet


Fa escassament un any comentàvem el projecte de digitalització dels rotllos de Qumrán en un pla conjunt de la «Autoritat d'Antiguitats d'Israel», a través del Museu d'Israel, i Google. Avui podem donar la benvinguda als primers fruits d'aquest projecte, amb la publicació dels cinc primers documents, tres d'ells relatius a la comunitat que va habitar a les muntanyes de Khirbet Qumran, segurament des de finals del segle III aC fins a la seva desaparició en la primera guerra jueva (al voltant de l'any 70 dC): la Regla de la Comunitat (1QS); fragments del Rotllo del Temple de la Cova 11 (11Q19 o 11QTemple) i el Rotllo de la Guerra (1QM); un bíblic, el Gran Rotllo d'Isaïes (1QIsa), i un altre parabíblic, un comentari (pésher) al profeta bíblic Habacuc (1QpHab).

Es pot accedir als textos en alta resolució, a més de trobar informació diversa sobre els rotllos. És una excel·lent notícia tant per als experts i estudiosos, com per al públic en general, per poder accedir de forma fàcil al segurament descobriment arqueològic més important del segle XX.

La Regla de la Comunitat, del que s'han localitzat sis textos: un en la Cova 1 (el digitalitzat), quatre textos fragmentaris en la Cova 4 i un en la Cova 5, ens proporciona informació d'una comunitat jueva apartada de la resta de la societat (monjos?), de com s'entrava a forma part d'ella, de la naturalesa d'aquesta comunitat, de diverses regulacions i fins i tot de certs aspectes teològics comunitaris (encara que essencialment és un text legislatiu).

El Rotllo del Temple, trobat a la Cova 11, és el millor conservat dels cinc trobats en diverses coves. Aquest text és una interpretació legislativa de la Torà (més conegut entre els cristians com Pentateuc) i sembla tenir la pretensió de ser l'autèntica interpretació de la col·lecció bíblica més important per al judaisme.

El Rotllo o Regla de la Guerra, del qual també s'han trobat fragments en la Cova 4, presenta la batalla final o escatològica entre els Fills de la Llum i els Fills de la Foscor, i de com ha de preparar-se la Comunitat per a aquest esdeveniment.

El rotllo d'Isaïes, que ja podem veure i consultar digitalitzat, és un dels textos bíblics més importants dels trobats en les coves de Qumrán, datat al voltant de l'any 125 aC, conté, en 54 columnes, tots i cadascun dels seixanta i sis capítols del text profètic, amb l'excepció de petites llacunes per deteriorament del cuir del pergamí, sobretot en les columnes 1-9. És un dels rotllos millor conservats, tenint en compte la seva antiguitat. No és l'únic rotllo trobat en aquesta vasta biblioteca: en la mateixa cova 1 es va trobar un segon rotlle (1QIsb) i diversos en la Cova 4; encara que sí és el que es troba en millor estat de conservació.

Finalment (almenys en aquest moment) el comentari o pésher d'Habacuc. Explica i desenvolupa els dos primers capítols del llibre profètic. L'autor del comentari considera que les profecies anunciades en el text bíblic es corresponen als esdeveniments que està vivint la comunitat a la qual pertany.

Hem de congratular-nos d'aquesta iniciativa, gaudir-la i esperar que properament puguem disposar de més textos en Internet.

Més informació a:
http://dss.collections.imj.org.il/

 .

divendres, 9 de setembre de 2011

Las relecturas del Antiguo Testamento


Del 5 al 7 de septiembre han tenido lugar en Vigo las 23 Jornadas de la «Asociación Bíblica Española» (ABE) con el tema aglutinador de fondo «Las relecturas del Antiguo Testamento»

Las tres grandes conferencias han tenido ese marco común: 

    a)  José Luis Barriocanal Gómez (Facultad de Teología de Burgos) disertó sobre Una misma tradición, el éxodo, en una pluralidad de lecturas.

La primera parte de su intervención la centró en clarificar el sentido del término «relectura», una situación que se produce cuando dos textos diferentes entran en relación y en el segundo encontramos una alusión, citación o eco del primero. Lanzó la cuestión de quién determina la relectura: el autor o el lector. Apostó por una postura intermedia, de equilibrio entre el papel de ambos, uniendo sincronía y diacronía.

Afirmó que la relectura forma parte del proceso de formación de la Sagrada Escritura y obedece al desafío que provoca a la comunidad creyente una nueva situación histórica. Es una consecuencia del carácter canónico de la Escritura y responde a la misma naturaleza del texto bíblico.

Subrayó la importancia del lector creyente y la necesidad de reconocer los iter, las marcas o índices del texto, y mostrar el significado de dicho texto en un contexto diferente.

En una segunda parte se centró en el texto de Ez 20, al que calificó de «el fracaso del primer éxodo» Consideró que Ez 20 hace una relectura de los acontecimientos del éxodo en una perspectiva negativa: el pueblo es idólatra ya en Egipto y tanto en Egipto como en el momento de la relectura está disperso. La promesa divina de la tierra aún está por cumplirse, ya que es incompatible la situación de idolatría y la posesión de la tierra. Para llegar a esta conclusión hace tres lecturas del término «desierto»: 1) el desierto original, tiempo y lugar de encuentro con la Ley, tiempo intermedio; 2) el desierto transformado, tiempo y lugar de dispersión y de muerte; no es el exilio, ya que no ha habido entrada en la tierra; y 3) el desierto recreado, el desierto de los pueblos o del reencuentro con Yahvé; una realidad simbólica, tipológica, no geográfica: ausencia de ídolos, reinado absoluto del Dios de Israel. La tierra es vista como don y como tarea; sólo es posible acceder a la tierra a partir de la aceptación y del sometimiento a la Alianza.

La nueva relectura abre una perspectiva de esperanza: el nuevo éxodo no fracasará como el primero; es la nueva era, la era del Espíritu. El Nuevo Testamento, concluye, relee estos textos y ve su cumplimiento en el misterio pascual del Verbo.

    b) Jean Zumstein (profesor emérito de la Universidad de Zúrich) expuso el tema Processus de relecture et réception de l’Écriture dans le quatrième évangile (Proceso de relectura y recepción de la Escritura en el cuarto evangelio). En la introducción de su conferencia afirmó que el evangelio de Juan presupone la existencia de escritos, en la Biblia judía, a los que el autor supone un valor canónico. En su extensa y jugosa intervención analizó el fenómeno de la intratextualidad como acto de relectura, señalando la presencia en este evangelio de paratextos o «un conjunto híbrido de signos que muestran, encuadran, aíslan, introducen, interrumpen o concluyen un texto determinado», entre los que se encuentran el prólogo, la conclusión y el epílogo del evangelio.
Continúo exponiendo el fenómeno de relectura en sentido estricto, donde «el texto primero y el texto segundo no están simplemente yuxtapuestos, sino estrechamente ordenados el uno al otro, ya que es el texto primero el que conduce al nacimiento del segundo texto» La relectura, aseveró, permite la emergencia de un superávit de sentido.

En el evangelio de Juan, como ocurre en otros escritos, se produce el fenómeno de la interpretación múltiple. El conferenciante sugirió las narraciones de las bodas de Caná y del lavatorio de los pies de los discípulos por parte de Jesús para mostrar este hecho.

Prosiguió comentando la intertextualidad bajo el aspecto de la interacción entre obras literarias. En este sentido señaló que una lectura adecuada del evangelio de Juan implica el conocimiento de la Biblia judía, por su interacción constante entre ambas obras. Este fenómeno, apuntó, también se produce con respecto a la relación de este evangelio y los sinópticos, produciéndose una recepción libre y distanciada de las tradiciones que mantiene en común con ellos. Una situación similar ocurre en el interior del mismo corpus juánico: reformula tradiciones con el fin de refutar las posiciones de los oponentes. Señaló, en esta línea, diversos ejemplos de intertextualidad entre el evangelio juánico y la Biblia judía, mostrando la revelación cristológica de los textos hebreos en una relectura de la Escritura, hecha por el evangelista.

Concluyó defendiendo que la teoría de la intertextualidad se impone como una herramienta incuestionable para el análisis de los textos.

    c) Luis Vegas Montaner (Universidad Complutense de Madrid), en su ponencia Las relecturas del AT en los apócrifos del AT indicó que hay un gran elenco de textos judíos, del judaísmo antiguo anterior a la Misná, en el que encontramos abundantes relecturas de los textos bíblicos.

Defendió que la relectura de los textos bíblicos por parte de los apócrifos judíos nos ayuda a entender el mismo texto bíblico y a conocer mejor su contexto; al mismo tiempo, cómo es acogido y releído en diversas situaciones.

De una forma muy didáctica y concluyente ofreció y desgranó varios ejemplos de relectura de textos de la Biblia hebrea por parte de apócrifos judíos, textos rabínicos y diversa literatura intertestamentaria, incluidos los textos encontrados en Qumrán. 

Los diversos textos parabíblicos son, en la mayoría de casos, una relectura o reinterpretación de los textos bíblicos aunque, también, son intentos de clarificación de textos oscuros o difíciles. Un caso, por ejemplo, es la relectura de Gn 6,1-4 en el Libro de los Vigilantes, de 1Hen, o el tema del nacimiento y la maldad de Caín releído y reinterpretado en Pirqué de Rabbí Eliezer 21,1; Targum Pseudo-Jonatán a Gn 4,1; o Génesis Rabbah 22,2; etc.

Dentro de las jornadas todos los asistentes participaron en los diversos seminarios que ya son tradicionales en estos eventos: Nuevo Testamento I: Las creencias y prácticas del cristianismo de los orígenes; Nuevo Testamento II: Evangelio de Marcos y Antiguo Testamento; San Pablo: El ministerio de Pablo; Biblia y Pastoral: Cómo llevar la Palabra de Dios a toda la pastoral. Y en los diversos momentos de la Asamblea de los asociados pudimos compartir la marcha de la asociación y las diversas publicaciones e iniciativas de los miembros de la ABE. Cómo no subrayar la propuesta de intercambio de experiencias y conocimientos con nuestros hermanos de América Latina, en una iniciativa que Santiago Guijarro, director de la ABE, bautizó como «Biblistas sin fronteras» y que tuvo una gran acogida entre todos los asistentes.

En esta ocasión contamos con la asistencia invitada de Fidel Oñoro, biblista colombiano y presidente del CEBIPAL (Centro Bíblico Pastoral para América Latina) compartiendo y entusiasmándonos con la labor bíblica que se está desarrollando por esas tierras.

dimarts, 24 de maig de 2011

Déu també és Mare


Estem molt acostumats a la imatge de Déu com a Pare. És una metàfora freqüentment utilitzada tant en l'Antic com en el Nou Testament. En els relats de l'alliberament d'Israel, de l'opressió d'Egipte, s'esmenta, amb freqüència, la imatge paternal del Senyor:

«Això diu el Senyor: Israel és el meu fill primogènit» (Ex 4,22)

«El Senyor, el vostre Déu, que us va al davant, combatrà a favor vostre, tal com va fer a Egipte davant els vostres propis ulls. Durant tot el camí que heu fet pel desert fins a arribar en aquest lloc, el Senyor, el vostre Déu, us ha portat a coll com un pare hi porta el seu fill» (Dt 1,30-31).

És el perfil d'un pare que està sempre al costat del seu fill, d'una manera especial en els moments difícils, disposat fins i tot a carregar-lo a coll quan aquest està cansat i ja no pot caminar. Textos similars trobarem al llarg de tot l'Antic Testament. I, és clar, tornarà a aparèixer, amb tota la seva força, en el Nou. Per exemple en l'oració del «Parenostre» (Mt 6,9-13; Lc 11,2-4), o quan Jesús o les primeres comunitats cristianes es dirigeixen a Déu com Abba [Pare o, millor, Papà] (Mc 14 , 36, Rm 8,15 i Gal 4,6).

Però Déu també és Mare. Pensem que no podem concebre a Déu amb les nostres categories de gènere: Déu no és home ni dona. Per tant, les imatges de Déu sempre seran analògiques, aproximacions, formes d'entendre'l de manera imperfecta.

Respecte al títol de «Mare», no és que el títol de Déu-Mare aparegui a cap llibre de la Bíblia, que no ho és. Però sí trobem un llenguatge, quan es parla de la paternitat o de l'amor de Déu, més proper als arquetips femenins i maternals que als patriarcals de l'època i de la cultura en què es van escriure els diferents llibres de les Escriptures.

És freqüent que la BH parli de l'amor de Déu amb l'adjectiu «entranyable» [raµûm] o amb el substantiu «amor entranyable»  [raµ¦mîm]. En ambdós casos els textos estan descrivint una forma d'estimar que enfonsa les seves arrels en la forma d’estimar que una bona mare té cap al fill que porta a les seves entranyes. De fet ambdues expressions estan relacionades amb la paraula que traduïm per úter matern [reµem], comparteixen la mateixa arrel. Déu estima amb un amor entranyable, misericordiós, compassiu. Millor encara: «Ell [és] amor entranyable» (Sal 78,38).

Moisès intercedeix al Senyor, en el desert, pel poble. Recorda a Jahvè, en un llenguatge maternal, com ha tingut cura de Israel fins al moment i li prega que continuï fent-lo:

«Que potser sóc jo qui l'he concebut o l'he infantat, perquè em diguis: "Porta'l al pit, com una dida la criatura, cap al país que vaig prometre als seus pares"?» (Nm 11,12).

El patriarca es queixa d'Israel i de la missió que el Senyor li ha encomanat. Tanmateix, la nostra intenció és fixar-nos en un altre aspecte de les seves paraules. Moisès recorda com Déu ha tractat de forma maternal al seu poble: «l’ha concebut»; «l’ha infantat»; «l’ha portat al pit» ... No podem obviar aquest llenguatge maternal aplicat a les relacions entre Déu i Israel . Déu estima així!

La mateixa idea la trobem en Sal 131,2, on el salmista canta la seva relació filial amb el Senyor: «Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima»

Encara que serà el llibre d’Isaïes qui se’n farà ressò, amb major freqüència, de l'amor maternal del Senyor: Is 46,3; 49,14-16; 66,10-13; etc.

Ens detindrem en un d'aquests textos:
     
    Is 49,14  Sió deia: «El Senyor m'ha abandonat, el meu                    Déu s'ha oblidat de mi.»
15       El Senyor li respon: «¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l'oblidés, jo mai no t'oblidaria.
16       Et duc gravada a les palmes de les mans, tinc sempre presents els teus murs.

El profeta anuncia la salvació del poble, per a això recita un poema de consol a Sió-Jerusalem. I respon a aquells que consideren que el Senyor s'ha oblidat, ha abandonat el seu poble (v. 14). Déu no actua de tal forma! I la millor manera d'expressar-ho és amb la imatge de la relació d'una mare amb el seu fill al qual alleta. El vincle tan estret que es produeix entre mare i fill, en aquesta circumstància, és signe de com Déu estima. Encara més, si una mare de manera desnaturalitzat fos capaç d'oblidar-se del seu fill de pit, d'abandonar-lo; Déu no actuaria mai així. Ell mai s'oblidaria, en cap cas l’abandonaria (v. 15). El Senyor és més gran que el millor pare i la millor mare.

Les mans i els peus, en l'antropologia bíblica, són signes de l'acció premeditada. Portar alguna cosa a la mà, en aquest cas un tatuatge, indica que allò que representa es tindrà sempre present en les accions que realitzi (v.gr. Ex 13,9; Dt 6,8; Ct 8,6; etc.) El Senyor manifesta a Sió: «Et duc gravada a les palmes de les mans» (v. 16). Déu en el seu actuar sempre es recordarà del seu poble; el tatuatge en les seves mans simbolitza aquesta realitat que mai no oblidarà. És una afirmació complementària de la del verset anterior: Jahvè mai, sota cap circumstància, s'oblidarà dels seus fidels.

Un últim exemple, aquesta vegada del Nou Testament, il·lustrarà la imatge maternal de Déu. Ens referim a la paràbola del Pare amorós (Lc 15,11-32) que trobem en la col·lecció de tres paràboles sobre l'amor misericordiós de Déu, en l'evangeli de Lluc, en el seu capítol 15. Un Déu-Pare més proper a la forma d'actuar d'una mare que d'un pare, segons els arquetips patriarcals de l'època: corre cap al fill, l'abraça, li besa efusivament ...

El Déu de Jesús és un Déu acollidor, paternal –més encara, maternal–, que s'alegra quan algú que s'havia perdut torna, que perdona, que estima generosament, que corre, abraça i besa tendrament, que retorna la dignitat perduda, que vol que tots i totes participin de la seva alegria.
Creiem que la imatge de Déu com a «Mare» ens pot ajudar a comprendre una mica més al Déu de la Bíblia, un Déu tot Ell amor entranyable...
Javier Velasco Arias

dimecres, 2 de març de 2011

I la Paraula de Déu acampà a les xarxes virtuals


Els textos de la Bíblia, tots ells, tenen una llarga història. Alguns dels seus llibres han estat escrits fa ja més de tres mil anys i els més recents ronden els dos mil. Les tradicions orals de les quals van néixer encara són, en la majoria de casos, bastant més antigues. Van ser transmesos, han arribat fins a nosaltres en papir, pergamí, còdex, manuscrit, llibre imprès, etc., segons l'època en què van ser escrits i després copiats.

És obvi que en l'era de la tecnologia, d'Internet, de la telefonia mòbil... els suports en els quals pot ser consultada, llegida, meditada, estudiada, compartida la Paraula de Déu siguin múltiples i no s'esgoti en el clàssic del llibre de
paper. De fet, encara que ens sembli que és una cosa de sempre, el llibre tal com el coneixem actualment és un invent relativament recent, com tots sabem es remunta al segle XV, amb la invenció de la impremta moderna, per part de Johannes Gutenberg. La primera Bíblia impresa va néixer en 1450, encara que les primeres còpies no van estar disponibles fins als anys 1454-55. I el llibre-paper ha estat, i segueix sent des d'aquest moment, el suport pràcticament exclusiu de la informació escrita. Els mitjans de comunicació audiovisuals han coexistit, durant anys, al seu costat, però mai li han fet ombra, almenys per a qüestionar seriosament la seva substitució, ni tan sols parcial.

Assistim actualment a un canvi substancial. Avui en dia és possible trobar formats de Bíblia digital o per Internet compatibles amb els sistemes operatius de qualsevol ordinador, amb recerques «intel·ligents» i infinitat de funcions diverses, quelcom similar trobem ja per a lectors d'e-books (llibres electrònics); agendes electròniques , notebooks, tablets, mòbils, etc. (contínuament apareixen nous dispositius electrònics amb més possibilitats). Curiosament uns textos escrits fa tants segles, com comentàvem al principi, segueixen obrint-se pas, continuen sent actualitat en l'era de les noves tecnologies. I això és una bona notícia per als que considerem que la Bíblia és molt més que una col·lecció de llibres antics, és Paraula de Déu. El que ens importa, com entusiastes de la Bíblia, no és tant si aquests nous suports substituiran, amb el temps, al llibre clàssic o coexistiran més o menys pacíficament, sinó que aporten noves possibilitats perquè la Paraula de Déu arribi a un nombre major de persones, perquè la Bíblia sigui més coneguda, pregada, estudiada, compartida i estimada.

Encara que les possibilitats que aporten les noves tecnologies no s'esgoten amb la publicació dels textos sagrats en els nous suports, si bé aquests permeten lectures i recerques de cites o temes gairebé impensables en format paper.
Les oportunitats de proclamar, de comentar, de transmetre aquesta Paraula de Déu són gairebé infinites. Joan-Andreu Rocha Scarpetta, afirma: «L'Era Virtual significa una nova etapa en la comunicació humana. Implica un pas del contingut al subjecte i una superació del temps i de l'espai» (Conferència «La transmissió de la Fe en l'Era d'Internet: Com les Religions Afronten l'Era Virtual», ISCREB Barcelona, 27-11-2010). Internet, l'era virtual o digital obren un camp immens de potencialitats. A quants subjectes pot arribar el missatge a través d'aquest nou «areòpag», que no podem obviar, sense caure en el perill que grans capes de la població no els arribi la Paraula de Déu d'una altra manera i que les noves generacions no «escoltin» el missatge.

Benet XVI es fa ressò d'aquesta immensa oportunitat de proclamar la Paraula de Déu enmig d'aquest món digital o virtual de les pàgines web, dels xats, dels blocs, de les xarxes socials, on no hem, no podem estar absents: «desig convidar els cristians a unir-se amb confiança i creativitat responsable a la xarxa de relacions que l'era digital ha fet possible, no simplement per satisfer el desig d'estar presents, sinó perquè aquesta xarxa és part integrant de la vida humana. La xarxa està contribuint al desenvolupament de noves i més complexes formes de consciència intel·lectual i espiritual, de comprensió comuna. També en aquest camp estem cridats a anunciar la nostra fe en Crist, que és Déu, el Salvador de l'home i de la història» (Missatge per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, 24-1-2011).

La Paraula de Déu, precisament per ser això Paraula de Déu, es fa present en la vida humana, en tots els aspectes de la vida humana. A l'home i la dona d'avui ens ha tocat viure en un món què les noves tecnologies juguen un paper importantíssim. També aquí es fa present aquesta Paraula: la Paraula de Déu també acampà a les xarxes virtuals.

divendres, 21 de gener de 2011

Actualidad de la "Septuaginta"


La Biblia de los LXX o Septuaginta vuelve a ser actualidad gracias a una investigación llevada a cabo por la Universidad de Cambridge (Reino Unido). En ella se afirma que, contrariamente a la opinión general de los expertos hasta ahora, esta versión fue utilizada en diversas comunidades judías durante siglos, después de la destrucción de Jerusalén y del Templo (año 70 de nuestra era).

Seguir leyendo...
 .