Entrades
Estem molt acostumats a la imatge de Déu com a Pare. És una metàfora freqüentment utilitzada tant en l'Antic com en el Nou Testament. En els relats de l'alliberament d'Israel, de l'opressió d'Egipte, s'esmenta, amb freqüència, la imatge paternal del Senyor:
«Això diu el Senyor: Israel és el meu fill primogènit» (Ex 4,22)
«El Senyor, el vostre Déu, que us va al davant, combatrà a favor vostre, tal com va fer a Egipte davant els vostres propis ulls. Durant tot el camí que heu fet pel desert fins a arribar en aquest lloc, el Senyor, el vostre Déu, us ha portat a coll com un pare hi porta el seu fill» (Dt 1,30-31).
És el perfil d'un pare que està sempre al costat del seu fill, d'una manera especial en els moments difícils, disposat fins i tot a carregar-lo a coll quan aquest està cansat i ja no pot caminar. Textos similars trobarem al llarg de tot l'Antic Testament. I, és clar, tornarà a aparèixer, amb tota la seva força, en el Nou. Per exemple en l'oració del «Parenostre» (Mt 6,9-13; Lc 11,2-4), o quan Jesús o les primeres comunitats cristianes es dirigeixen a Déu com Abba [Pare o, millor, Papà] (Mc 14 , 36, Rm 8,15 i Gal 4,6).
Però Déu també és Mare. Pensem que no podem concebre a Déu amb les nostres categories de gènere: Déu no és home ni dona. Per tant, les imatges de Déu sempre seran analògiques, aproximacions, formes d'entendre'l de manera imperfecta.
Respecte al títol de «Mare», no és que el títol de Déu-Mare aparegui a cap llibre de la Bíblia, que no ho és. Però sí trobem un llenguatge, quan es parla de la paternitat o de l'amor de Déu, més proper als arquetips femenins i maternals que als patriarcals de l'època i de la cultura en què es van escriure els diferents llibres de les Escriptures.
És freqüent que la BH parli de l'amor de Déu amb l'adjectiu «entranyable» [raµûm] o amb el substantiu «amor entranyable» [raµ¦mîm]. En ambdós casos els textos estan descrivint una forma d'estimar que enfonsa les seves arrels en la forma d’estimar que una bona mare té cap al fill que porta a les seves entranyes. De fet ambdues expressions estan relacionades amb la paraula que traduïm per úter matern [reµem], comparteixen la mateixa arrel. Déu estima amb un amor entranyable, misericordiós, compassiu. Millor encara: «Ell [és] amor entranyable» (Sal 78,38).
Moisès intercedeix al Senyor, en el desert, pel poble. Recorda a Jahvè, en un llenguatge maternal, com ha tingut cura de Israel fins al moment i li prega que continuï fent-lo:
«Que potser sóc jo qui l'he concebut o l'he infantat, perquè em diguis: "Porta'l al pit, com una dida la criatura, cap al país que vaig prometre als seus pares"?» (Nm 11,12).
El patriarca es queixa d'Israel i de la missió que el Senyor li ha encomanat. Tanmateix, la nostra intenció és fixar-nos en un altre aspecte de les seves paraules. Moisès recorda com Déu ha tractat de forma maternal al seu poble: «l’ha concebut»; «l’ha infantat»; «l’ha portat al pit» ... No podem obviar aquest llenguatge maternal aplicat a les relacions entre Déu i Israel . Déu estima així!
La mateixa idea la trobem en Sal 131,2, on el salmista canta la seva relació filial amb el Senyor: «Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima»
Encara que serà el llibre d’Isaïes qui se’n farà ressò, amb major freqüència, de l'amor maternal del Senyor: Is 46,3; 49,14-16; 66,10-13; etc.
Ens detindrem en un d'aquests textos:
La mateixa idea la trobem en Sal 131,2, on el salmista canta la seva relació filial amb el Senyor: «Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima»
Encara que serà el llibre d’Isaïes qui se’n farà ressò, amb major freqüència, de l'amor maternal del Senyor: Is 46,3; 49,14-16; 66,10-13; etc.
Ens detindrem en un d'aquests textos:
Is 49,14 Sió deia: «El Senyor m'ha abandonat, el meu Déu s'ha oblidat de mi.»
15 El Senyor li respon: «¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l'oblidés, jo mai no t'oblidaria.
16 Et duc gravada a les palmes de les mans, tinc sempre presents els teus murs.
El profeta anuncia la salvació del poble, per a això recita un poema de consol a Sió-Jerusalem. I respon a aquells que consideren que el Senyor s'ha oblidat, ha abandonat el seu poble (v. 14). Déu no actua de tal forma! I la millor manera d'expressar-ho és amb la imatge de la relació d'una mare amb el seu fill al qual alleta. El vincle tan estret que es produeix entre mare i fill, en aquesta circumstància, és signe de com Déu estima. Encara més, si una mare de manera desnaturalitzat fos capaç d'oblidar-se del seu fill de pit, d'abandonar-lo; Déu no actuaria mai així. Ell mai s'oblidaria, en cap cas l’abandonaria (v. 15). El Senyor és més gran que el millor pare i la millor mare.
Les mans i els peus, en l'antropologia bíblica, són signes de l'acció premeditada. Portar alguna cosa a la mà, en aquest cas un tatuatge, indica que allò que representa es tindrà sempre present en les accions que realitzi (v.gr. Ex 13,9; Dt 6,8; Ct 8,6; etc.) El Senyor manifesta a Sió: «Et duc gravada a les palmes de les mans» (v. 16). Déu en el seu actuar sempre es recordarà del seu poble; el tatuatge en les seves mans simbolitza aquesta realitat que mai no oblidarà. És una afirmació complementària de la del verset anterior: Jahvè mai, sota cap circumstància, s'oblidarà dels seus fidels.
Les mans i els peus, en l'antropologia bíblica, són signes de l'acció premeditada. Portar alguna cosa a la mà, en aquest cas un tatuatge, indica que allò que representa es tindrà sempre present en les accions que realitzi (v.gr. Ex 13,9; Dt 6,8; Ct 8,6; etc.) El Senyor manifesta a Sió: «Et duc gravada a les palmes de les mans» (v. 16). Déu en el seu actuar sempre es recordarà del seu poble; el tatuatge en les seves mans simbolitza aquesta realitat que mai no oblidarà. És una afirmació complementària de la del verset anterior: Jahvè mai, sota cap circumstància, s'oblidarà dels seus fidels.
Un últim exemple, aquesta vegada del Nou Testament, il·lustrarà la imatge maternal de Déu. Ens referim a la paràbola del Pare amorós (Lc 15,11-32) que trobem en la col·lecció de tres paràboles sobre l'amor misericordiós de Déu, en l'evangeli de Lluc, en el seu capítol 15. Un Déu-Pare més proper a la forma d'actuar d'una mare que d'un pare, segons els arquetips patriarcals de l'època: corre cap al fill, l'abraça, li besa efusivament ...
El Déu de Jesús és un Déu acollidor, paternal –més encara, maternal–, que s'alegra quan algú que s'havia perdut torna, que perdona, que estima generosament, que corre, abraça i besa tendrament, que retorna la dignitat perduda, que vol que tots i totes participin de la seva alegria.
Creiem que la imatge de Déu com a «Mare» ens pot ajudar a comprendre una mica més al Déu de la Bíblia, un Déu tot Ell amor entranyable...
Javier Velasco Arias
