Entrades
Les primeres
comunitats de seguidors de Jesús acostumen a situar-les cronològicament entre els
anys 30-70 de la nostra era, desprès de la mort i resurrecció de Jesús fins a
la destrucció del Temple de Jerusalem.
Sabem que hi
havia comunitats a Palestina i a la diàspora. A Palestina, tant a Galilea com a
Judea, coneixem la seva vida per testimonis indirectes: els Fets dels Apòstols,
una mica per les cartes paulines i en algunes tradicions dels Evangelis. Els
testimonis de les comunitats fora de Palestina, la major font d'informació la
trobem en les cartes indiscutibles de Pau.
·
Frescor de les primeres
comunitats
- Eren comunitats
que se sentien guiades per l'Esperit Sant.
Quan us posin a les seves mans
no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us
sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l'Esperit Sant (Mc 13,11).
L'Esperit Sant us ensenyarà
en aquell moment el que haureu de dir (Lc 12,12).
Ell els tornà a dir: «Pau a
vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,21-22).
Però vosaltres, quan
l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis
meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra (Ac 1,8).
Els creients d'origen jueu
que havien vingut amb Pere van quedar molt sorpresos en veure que el do de
l'Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans (Ac 10,45).
L’acció de
l’Esperit marcava la vida de les seves comunitats, era la seva força, se
sentien enviades per Ell.
- Amb un gran
impuls missioner i evangelitzador.
El text de Ac
1,8, mencionat anteriorment, ens serveix d'exemple: «Rebreu una força que us
farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de
la terra» (Ac 1,8 ).
Les primeres
comunitats van portar la Bona Nova de Jesús fins als confins del món conegut. I
no només Pau. De fet, Pau en les seves cartes sempre parla de col·laboradors i
col·laboradores que l'acompanyen en la seva tasca evangelitzadora (cf. Rom
16,1-16).
Aquell dia (després del
martiri d'Esteban) va començar una gran persecució contra l'església de
Jerusalem, i tots, fora dels apòstols, es dispersaren pels territoris de Judea
i Samaria. Uns homes piadosos enterraren Esteve i van fer un gran dol per ell [...]
Els qui s'havien dispersat van anar pertot arreu anunciant la bona nova de la
Paraula (Ac 8,1-2.4).
La primera
persecució contra els creients de parla grega serveix per a expandir l’Evangeli
pertot arreu, mentre anaven amunt i avall.
- Amb una
perspectiva integradora, inclusiva, on els pagans passaven a formar part de la
comunitat, en situació d'igualtat amb els creients provinents del judaisme.
Els creients d'origen jueu
que havien vingut amb Pere van quedar molt sorpresos en veure que el do de
l'Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans (Ac 10,45).
Llavors Pau i Bernabé els
respongueren amb valentia: «Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc
la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la
vida eterna, ara ens adreçarem als pagans. Així ens ho ha manat el Senyor: Jo t'he fet llum de les nacions perquè
portis la salvació fins a l'extrem de la terra.» (Ac 13,46-47).
Els no-jueus van
rebre la Bona Noticia de Jesús i alguns predicadors itinerants es dedicaran
prioritàriament a aquest col·lectiu. Pau es convertirà, serà conegut com
l’apòstol dels gentils.
·
¿Comunitats ideals?
És fàcil
imaginar-nos les primeres comunitats d'una manera ideal, fins i tot idíl·lica.
I fins i tot hi ha una certa tendència a buscar identificar-se amb aquestes
comunitats, a voler «tornar» a viure com ells, a recuperar la utopia dels
primers temps. Alguns dels textos del llibre dels Fets dels Apòstols sembla que
apunten en aquesta direcció.
Tots els creients vivien
units i tot ho tenien al servei de tots;
venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda
segons les necessitats de cadascú.
Cada dia eren constants a
assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts
el seu aliment amb joia i senzillesa de cor.
Lloaven Déu i eren ben
vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui
acollien la salvació (Ac
2,44-47).
La multitud dels creients
tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els
béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.
Amb gran poder els apòstols
donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa
de Déu actuava en ells.
Ningú d'entre ells no vivia
en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les
venien, portaven el producte de la venda,i el dipositaven als peus dels
apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú (Ac 4,32-35).
Si ens quedem amb
aquestes descripcions podríem pensar que tot era perfecte. Però, serà el mateix
Lluc el que desdibuixarà aquest retrat modèlic: un matrimoni, Ananies i Safira,
intentaran enganyar a la comunitat i l'Esperit Sant en el tema del compartir
tot (Ac 5,1-11); hi ha divisions entre els grups hebreu i hel·lenista, en la
comunitat, per la qüestió de l'atenció insuficient a les vídues hel·lenistes
(Ac 6,1); etc.
Aquestes
comunitats tenien el frescor dels inicis, portaven una existència comunitària
envejable, però la imperfecció és innata a la naturalesa humana i social., i
també arriba a elles.
·
Imperfeccions comunitàries
La insistència de
l'evangeli del Mateu en el tema del perdó i de no abandonar al germà extraviat,
al «discurs eclesiàstic» (Mt 18): «el vostre Pare del cel no vol que es perdi
ni un d'aquests petits» (Mt 18, 14); són indicatius de certes mancances
comunitàries.
Els defectes que
assenyala Pau en les seves cartes a les diverses comunitats, també són mostra
de que tot no era tan perfecte:
Perquè la gent de Cloe m'han
fet saber, germans meus, que hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que
uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·lo»; altres: «Jo, de Cefes»;
altres: «Jo, de Crist.» (1Co
1,11-12).
Gàlates insensats! Qui us ha
pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de
Jesucrist clavat en creu? (Gal
3,1).
Fins ara corríeu bé! ¿Qui us
ha barrat el pas i us ha desviat de la veritat?
Ara ja no us atreu aquell
qui us crida! Una mica de llevat fa
pujar tota la pasta.
Us tenim tota la confiança
en el Senyor: ell farà que no penseu d'una altra manera. Però aquell qui us
pertorba, sigui qui sigui, haurà de carregar-se la condemna eterna (Gal 5,7-10).
És cert que alguns proclamen
el Crist per enveja i per rivalitat, però altres ho fan amb una intenció recta.
Aquests anuncien el Crist moguts per l'amor que em tenen, sabent que em trobo
així per a defensar l'evangeli. Els altres, en canvi, anuncien el Crist enduts
només per la gelosia, amb segones intencions, i pensen que així fan més
feixugues les meves cadenes (Fl 1,15-17).
De fet, quan érem entre
vosaltres us repetíem aquesta norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.»
És que sentim a dir que
alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els
demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el
Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen (2Te 3,10-12).
Divisions, gelosies,
traïcions, rivalitats, mandra, aprofitats de la bondat dels altres, etc. Sembla
que parli de les nostres comunitats, però no, s’està referint a les primeres comunitats
de seguidors de Jesús.
·
Conclusions
Les primeres
comunitats de seguidors de Jesús van gaudir de virtuts i valors similars als de
les nostres comunitats actuals i patir defectes i limitacions similars als
nostres.
D'elles hem
d'aprendre la seva espiritualitat, la seva empenta missionera i evangelitzadora,
el seu profund sentit de comunitat, de compartir i, també, com no, a no caure
en els defectes que els van caracteritzar i que en moltes ocasions també són
els nostres: divisions, enveges , rivalitats, abandonament de l'autèntic
missatge per succedanis, etc.
La Bona Nova de
Jesús va entusiasmar a aquella primera Església i ha de seguir entusiasmant als
cristians i cristianes del segle XXI.
Javier Velasco-Arias
(Publicat a Creure i Saber 6 [2016], 16-19)
