Primeres comunitats cristianes

Les primeres comunitats de seguidors de Jesús acostumen a situar-les cronològicament entre els anys 30-70 de la nostra era, desprès de la mort i resurrecció de Jesús fins a la destrucció del Temple de Jerusalem. 

Sabem que hi havia comunitats a Palestina i a la diàspora. A Palestina, tant a Galilea com a Judea, coneixem la seva vida per testimonis indirectes: els Fets dels Apòstols, una mica per les cartes paulines i en algunes tradicions dels Evangelis. Els testimonis de les comunitats fora de Palestina, la major font d'informació la trobem en les cartes indiscutibles de Pau.

                                                                                     

·         Frescor de les primeres comunitats

- Eren comunitats que se sentien guiades per l'Esperit Sant.

Quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l'Esperit Sant (Mc 13,11).

L'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir (Lc 12,12).

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,21-22).

Però vosaltres, quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra (Ac 1,8).

Els creients d'origen jueu que havien vingut amb Pere van quedar molt sorpresos en veure que el do de l'Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans (Ac 10,45).

L’acció de l’Esperit marcava la vida de les seves comunitats, era la seva força, se sentien enviades per Ell.

- Amb un gran impuls missioner i evangelitzador.

El text de Ac 1,8, mencionat anteriorment, ens serveix d'exemple: «Rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra» (Ac 1,8 ).

Les primeres comunitats van portar la Bona Nova de Jesús fins als confins del món conegut. I no només Pau. De fet, Pau en les seves cartes sempre parla de col·laboradors i col·laboradores que l'acompanyen en la seva tasca evangelitzadora (cf. Rom 16,1-16).

Aquell dia (després del martiri d'Esteban) va començar una gran persecució contra l'església de Jerusalem, i tots, fora dels apòstols, es dispersaren pels territoris de Judea i Samaria. Uns homes piadosos enterraren Esteve i van fer un gran dol per ell [...] Els qui s'havien dispersat van anar pertot arreu anunciant la bona nova de la Paraula (Ac 8,1-2.4).

La primera persecució contra els creients de parla grega serveix per a expandir l’Evangeli pertot arreu, mentre anaven amunt i avall.

- Amb una perspectiva integradora, inclusiva, on els pagans passaven a formar part de la comunitat, en situació d'igualtat amb els creients provinents del judaisme.

Els creients d'origen jueu que havien vingut amb Pere van quedar molt sorpresos en veure que el do de l'Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans (Ac 10,45).

Llavors Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans. Així ens ho ha manat el Senyor: Jo t'he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins a l'extrem de la terra.» (Ac 13,46-47).

Els no-jueus van rebre la Bona Noticia de Jesús i alguns predicadors itinerants es dedicaran prioritàriament a aquest col·lectiu. Pau es convertirà, serà conegut com l’apòstol dels gentils.

·         ¿Comunitats ideals?

És fàcil imaginar-nos les primeres comunitats d'una manera ideal, fins i tot idíl·lica. I fins i tot hi ha una certa tendència a buscar identificar-se amb aquestes comunitats, a voler «tornar» a viure com ells, a recuperar la utopia dels primers temps. Alguns dels textos del llibre dels Fets dels Apòstols sembla que apunten en aquesta direcció.

Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots;  venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú.

Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor.

Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació (Ac 2,44-47).

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.

Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells.

Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda,i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú (Ac 4,32-35).

Si ens quedem amb aquestes descripcions podríem pensar que tot era perfecte. Però, serà el mateix Lluc el que desdibuixarà aquest retrat modèlic: un matrimoni, Ananies i Safira, intentaran enganyar a la comunitat i l'Esperit Sant en el tema del compartir tot (Ac 5,1-11); hi ha divisions entre els grups hebreu i hel·lenista, en la comunitat, per la qüestió de l'atenció insuficient a les vídues hel·lenistes (Ac 6,1); etc.

Aquestes comunitats tenien el frescor dels inicis, portaven una existència comunitària envejable, però la imperfecció és innata a la naturalesa humana i social., i també arriba a elles.

·         Imperfeccions comunitàries

La insistència de l'evangeli del Mateu en el tema del perdó i de no abandonar al germà extraviat, al «discurs eclesiàstic» (Mt 18): «el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un d'aquests petits» (Mt 18, 14); són indicatius de certes mancances comunitàries.

Els defectes que assenyala Pau en les seves cartes a les diverses comunitats, també són mostra de que tot no era tan perfecte:

Perquè la gent de Cloe m'han fet saber, germans meus, que hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·lo»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.» (1Co 1,11-12).

Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu? (Gal 3,1).

Fins ara corríeu bé! ¿Qui us ha barrat el pas i us ha desviat de la veritat?

Ara ja no us atreu aquell qui us crida!  Una mica de llevat fa pujar tota la pasta.

Us tenim tota la confiança en el Senyor: ell farà que no penseu d'una altra manera. Però aquell qui us pertorba, sigui qui sigui, haurà de carregar-se la condemna eterna (Gal 5,7-10).

És cert que alguns proclamen el Crist per enveja i per rivalitat, però altres ho fan amb una intenció recta. Aquests anuncien el Crist moguts per l'amor que em tenen, sabent que em trobo així per a defensar l'evangeli. Els altres, en canvi, anuncien el Crist enduts només per la gelosia, amb segones intencions, i pensen que així fan més feixugues les meves cadenes (Fl 1,15-17).

De fet, quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.»

És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen (2Te 3,10-12).

Divisions, gelosies, traïcions, rivalitats, mandra, aprofitats de la bondat dels altres, etc. Sembla que parli de les nostres comunitats, però no, s’està referint a les primeres comunitats de seguidors de Jesús.

·         Conclusions

Les primeres comunitats de seguidors de Jesús van gaudir de virtuts i valors similars als de les nostres comunitats actuals i patir defectes i limitacions similars als nostres.

D'elles hem d'aprendre la seva espiritualitat, la seva empenta missionera i evangelitzadora, el seu profund sentit de comunitat, de compartir i, també, com no, a no caure en els defectes que els van caracteritzar i que en moltes ocasions també són els nostres: divisions, enveges , rivalitats, abandonament de l'autèntic missatge per succedanis, etc.

La Bona Nova de Jesús va entusiasmar a aquella primera Església i ha de seguir entusiasmant als cristians i cristianes del segle XXI.

Javier Velasco-Arias

(Publicat a Creure i Saber 6 [2016], 16-19)