dijous, 21 d’abril de 2016

L'Esperit Sant no és un colom


Molts pensaran que el títol de l’article és una obvietat. Però no és difícil comprovar que la majoria de les representacions artístiques de la segona persona de la Trinitat en el Cristianisme són de la imatge d’un colom. I proveu a consultar «Esperit Sant» a «Google imatges» i constatareu una realitat similar.

No podem confondre la imatge amb la realitat, d’aquí el títol de l’article. I més quan totes les imatges són imperfectes, aproximacions, analogies..., que disten molt del que realment representen.

Les imatges, els noms, les comparacions amb les quals trobem les diverses aproximacions a la figura de l’Esperit Sant tant en la Bíblia Hebrea com en el Nou Testament són diverses.


  • La «Ruaj»

El terme hebreu ruaj segurament és un dels més antics per referir-se al Esperit de Déu. És una expressió que significa alè, respiració, vent, brisa, esperit... No sempre és fàcil determinar a quina
accepció es refereixen els textos. El context ajuda, però en alguna ocasió presenten certa dificultat, sobretot quan no van acompanyats d’un complement o un qualificatiu: «Esperit del Senyor», «Esperit de Déu», «Esperit Sant», etc. no presenten dubtes sobre el seu sentit.

Tampoc quan parlen de «l’aire fresc de la tarda» (Gn 3,8), o «tot el que té alè de vida sota el cel» (Gn 6,17). Un cas en el qual no es posen d’acord els traductors, per exemple, és en l’inici de la narració de la Creació: «un viento de Dios aleteaba por encima de las aguas» (Gn 1,2: BJ); «el aliento de Dios se cernía sobre la faz de las aguas» (Gn 1,2: PER); mentre que la majoria opten per traduir: «el espíritu de Dios se cernía sobre la faz de las aguas» (Gn 1,2: CEE); «L’Esperit de Déu planava sobre les aigües» (Gn 1,2: BCI). Tot i que és molt freqüent, en els textos veterotestamentaris, la referència explícita i clara a l’Esperit del Senyor o de Déu.

La imatge d’alè, respiració, aire... ens suggereix vida, la vida que ens proporciona la respiració: sense aire no hi ha existència. La brisa, el vent, per altra banda, és una realitat subtil, invisible, encara que experimentable i en algunes ocasions d’una manera intensa (ex .: vent huracanat).

Tot això es convertirà en imatge de l’Esperit Sant. L’Esperit de Déu, l’Esperit Sant és vida, és una presència immaterial, actua sense que moltes vegades percebem la seva manifestació, actua amb la força de Déu...

L’Esperit Sant és ruaj, però sobrepassa aquest context, és molt més, pertany a la realitat insondable, transcendent de Déu.


  • El foc

La imatge del foc aplicada a l’Esperit Sant la trobem d’una manera especial al Nou Testament, encara que té, lògicament, els seus antecedents en l’Antic.

Déu es manifesta a Moisès en un esbarzer cremant: «Allí se li va aparèixer l’àngel del Senyor en una flama enmig d’una bardissa» (Ex 3,2). Acompanya els israelites pel desert en forma de columna de núvol i de foc i els protegeix i guia: «El Senyor caminava al davant d’ells, de dia en una columna de núvol per mostrar-los el camí, i de nit en una columna de foc per fer-los llum; així podien caminar tant de dia com de nit». (Ex 13,21). El Déu d’Israel és foc devorador: «el Senyor, el vostre Déu, és un foc que devora, és un
Déu gelós» (Dt 4,24). Podríem multiplicar els exemples, però els citats crec que són suficients.

Ja en el Nou Testament, la imatge del foc aplicada a l’Esperit Sant és més clara: «el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc» (Mt 3,11): el foc té un paper purificador més gran que l’aigua i aquesta acció és fruit de l’Esperit.

L’acció de l’Esperit Sant en la primera comunitat es manifesta en forma de llengües de foc: «Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se» (Ac 2,3-4). El símbol del foc expressa, amb tota la seva força, l’acció de Déu en la comunitat.

L’Esperit de Déu no és foc, en un sentit real, però aquesta imatge possibilita expressar plàsticament el dinamisme de l’actuació de l’Esperit. El foc escalfa, però també crema: aquesta ambivalència permet subratllar com actua l’Esperit, el seu poder, la seva eficàcia ...


  • El colom

La imatge del colom també és recurrent a la Bíblia hebrea. L’escena més coneguda és la del colom que va i ve a l’arca de Noè, i que acaba tornant amb una fulla d’olivera (Gn 8,11). Aquest símbol ha estat utilitzat freqüentment en la iconografia i no només religiosa amb el tema de la pau. El «colom de la pau» de Pablo Ruiz Picasso és conegut universalment, com a símbol de la tan anhelada pau universal, sobretot després de la Segona Guerra mundial.

Els salms utilitzaran també la icona del colom, amb diverses propostes d’imatge. Serà el Càntic dels càntics qui, des d’una perspectiva poètica, parlarà del colom com a metàfora de l’amant, l’esposa ple de bellesa.

Al Nou Testament la imatge la trobarem en els quatre evangelis, però limitada a una sola escena: el baptisme de Jesús. Citaré un dels evangelistes, ja que és molt similar en els altres tres:

Un cop batejat, Jesús va pujar de l’aigua. Llavors davant d’ell el cel s’obrí, i Jesús veié l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell (Mt 3,16).

El quadre escènic és d’un gran contingut simbòlic. Els cels estan tancats: no hi ha comunicació directa de Déu amb els éssers humans; Jesús «obrirà» de nou els cels, restablirà la comunicació de Déu amb l’ésser humà, i això serà possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. 

Aquest Esperit descendeix d’uns cels oberts, de la mateixa manera que un colom descendeix del seu vol, i dóna testimoni de Jesús.

L’al·legoria està en la forma de descendir, no en la imatge. L’Esperit Sant no pren forma d’un colom: això no ho diu el text.

Les representacions artístiques d’aquesta escena (pintura, escultura, relleu, etc.), segurament influenciades per altres narracions de l’Antic Testament o per una mala lectura del text, han desdibuixat el sentit original del relat bíblic.

L’Esperit Sant: una realitat transcendent

Les imatges que trobem als textos bíblics, encara que molt imperfectes, es fan necessàries per representar a la nostra imaginació unes realitats que ens transcendeixen.

L’Esperit Sant actua en les vides de les comunitats creients, és una realitat propera però, al mateix temps, transcendent.

Pertany a la realitat de Déu. No podem «encaixonar-lo» en els nostres limitats esquemes mentals, però hem d’apropar-nos a ell, posar-nos a les seves mans, fer oració dirigida a Ell, constatar que transforma les nostres vides i les de la comunitat. Vivim en els temps de l’Esperit: no ho oblidem!

Javier Velasco-Arias

(Publicat a la revista digital: Creure i Saber 5 (2016), 18-21)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada