Primeres comunitats cristianes

Les primeres comunitats de seguidors de Jesús acostumen a situar-les cronològicament entre els anys 30-70 de la nostra era, desprès de la mort i resurrecció de Jesús fins a la destrucció del Temple de Jerusalem. 

Sabem que hi havia comunitats a Palestina i a la diàspora. A Palestina, tant a Galilea com a Judea, coneixem la seva vida per testimonis indirectes: els Fets dels Apòstols, una mica per les cartes paulines i en algunes tradicions dels Evangelis. Els testimonis de les comunitats fora de Palestina, la major font d'informació la trobem en les cartes indiscutibles de Pau.

                                                                                     

·         Frescor de les primeres comunitats

- Eren comunitats que se sentien guiades per l'Esperit Sant.

Quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l'Esperit Sant (Mc 13,11).

L'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir (Lc 12,12).

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,21-22).

Però vosaltres, quan l'Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra (Ac 1,8).

Els creients d'origen jueu que havien vingut amb Pere van quedar molt sorpresos en veure que el do de l'Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans (Ac 10,45).

L’acció de l’Esperit marcava la vida de les seves comunitats, era la seva força, se sentien enviades per Ell.

- Amb un gran impuls missioner i evangelitzador.

El text de Ac 1,8, mencionat anteriorment, ens serveix d'exemple: «Rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l'extrem de la terra» (Ac 1,8 ).

Les primeres comunitats van portar la Bona Nova de Jesús fins als confins del món conegut. I no només Pau. De fet, Pau en les seves cartes sempre parla de col·laboradors i col·laboradores que l'acompanyen en la seva tasca evangelitzadora (cf. Rom 16,1-16).

Aquell dia (després del martiri d'Esteban) va començar una gran persecució contra l'església de Jerusalem, i tots, fora dels apòstols, es dispersaren pels territoris de Judea i Samaria. Uns homes piadosos enterraren Esteve i van fer un gran dol per ell [...] Els qui s'havien dispersat van anar pertot arreu anunciant la bona nova de la Paraula (Ac 8,1-2.4).

La primera persecució contra els creients de parla grega serveix per a expandir l’Evangeli pertot arreu, mentre anaven amunt i avall.

- Amb una perspectiva integradora, inclusiva, on els pagans passaven a formar part de la comunitat, en situació d'igualtat amb els creients provinents del judaisme.

Els creients d'origen jueu que havien vingut amb Pere van quedar molt sorpresos en veure que el do de l'Esperit Sant era abocat fins i tot sobre els pagans (Ac 10,45).

Llavors Pau i Bernabé els respongueren amb valentia: «Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans. Així ens ho ha manat el Senyor: Jo t'he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins a l'extrem de la terra.» (Ac 13,46-47).

Els no-jueus van rebre la Bona Noticia de Jesús i alguns predicadors itinerants es dedicaran prioritàriament a aquest col·lectiu. Pau es convertirà, serà conegut com l’apòstol dels gentils.

·         ¿Comunitats ideals?

És fàcil imaginar-nos les primeres comunitats d'una manera ideal, fins i tot idíl·lica. I fins i tot hi ha una certa tendència a buscar identificar-se amb aquestes comunitats, a voler «tornar» a viure com ells, a recuperar la utopia dels primers temps. Alguns dels textos del llibre dels Fets dels Apòstols sembla que apunten en aquesta direcció.

Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots;  venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú.

Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor.

Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. I cada dia el Senyor afegia a la comunitat els qui acollien la salvació (Ac 2,44-47).

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.

Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells.

Ningú d'entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda,i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú (Ac 4,32-35).

Si ens quedem amb aquestes descripcions podríem pensar que tot era perfecte. Però, serà el mateix Lluc el que desdibuixarà aquest retrat modèlic: un matrimoni, Ananies i Safira, intentaran enganyar a la comunitat i l'Esperit Sant en el tema del compartir tot (Ac 5,1-11); hi ha divisions entre els grups hebreu i hel·lenista, en la comunitat, per la qüestió de l'atenció insuficient a les vídues hel·lenistes (Ac 6,1); etc.

Aquestes comunitats tenien el frescor dels inicis, portaven una existència comunitària envejable, però la imperfecció és innata a la naturalesa humana i social., i també arriba a elles.

·         Imperfeccions comunitàries

La insistència de l'evangeli del Mateu en el tema del perdó i de no abandonar al germà extraviat, al «discurs eclesiàstic» (Mt 18): «el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un d'aquests petits» (Mt 18, 14); són indicatius de certes mancances comunitàries.

Els defectes que assenyala Pau en les seves cartes a les diverses comunitats, també són mostra de que tot no era tan perfecte:

Perquè la gent de Cloe m'han fet saber, germans meus, que hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·lo»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.» (1Co 1,11-12).

Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu? (Gal 3,1).

Fins ara corríeu bé! ¿Qui us ha barrat el pas i us ha desviat de la veritat?

Ara ja no us atreu aquell qui us crida!  Una mica de llevat fa pujar tota la pasta.

Us tenim tota la confiança en el Senyor: ell farà que no penseu d'una altra manera. Però aquell qui us pertorba, sigui qui sigui, haurà de carregar-se la condemna eterna (Gal 5,7-10).

És cert que alguns proclamen el Crist per enveja i per rivalitat, però altres ho fan amb una intenció recta. Aquests anuncien el Crist moguts per l'amor que em tenen, sabent que em trobo així per a defensar l'evangeli. Els altres, en canvi, anuncien el Crist enduts només per la gelosia, amb segones intencions, i pensen que així fan més feixugues les meves cadenes (Fl 1,15-17).

De fet, quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.»

És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen (2Te 3,10-12).

Divisions, gelosies, traïcions, rivalitats, mandra, aprofitats de la bondat dels altres, etc. Sembla que parli de les nostres comunitats, però no, s’està referint a les primeres comunitats de seguidors de Jesús.

·         Conclusions

Les primeres comunitats de seguidors de Jesús van gaudir de virtuts i valors similars als de les nostres comunitats actuals i patir defectes i limitacions similars als nostres.

D'elles hem d'aprendre la seva espiritualitat, la seva empenta missionera i evangelitzadora, el seu profund sentit de comunitat, de compartir i, també, com no, a no caure en els defectes que els van caracteritzar i que en moltes ocasions també són els nostres: divisions, enveges , rivalitats, abandonament de l'autèntic missatge per succedanis, etc.

La Bona Nova de Jesús va entusiasmar a aquella primera Església i ha de seguir entusiasmant als cristians i cristianes del segle XXI.

Javier Velasco-Arias

(Publicat a Creure i Saber 6 [2016], 16-19)

Seven & nine

Si haguéssim optat per triar com a títol de l'article només «Seven», segur que a molts els recordaria la pel·lícula de suspens, estrenada als EUA el 1995 i dirigida per David Fincher, més coneguda comercialment per «Se7en», i reposada últimament per alguna cadena de televisió: dos detectius, protagonitzats pels actors Morgan Freeman i Brad Pitt, investiguen una sèrie d'assassinats relacionats amb els set pecats capitals.

El número set és molt freqüent tant en la Bíblia com en la Teologia: set són els dies de la Creació, set els dons de l'Esperit Sant, set els sagraments, set els pecats capitals, set les virtuts (3 teologals + 4 cardinals) i un llarg etcètera. I és que la xifra set indica plenitud en la numerologia bíblica.

Dins d'aquesta dinàmica, tractarem els anomenats set dons de l'Esperit Sant, però, també, el fruit de l'Esperit que pren forma enneagonal: Seven & nine. Partirem de dos textos, un de l'Antic i un altre del Nou Testament.

§ Els set dons de l'Esperit Sant

Si llegim el text del llibre d'Isaïes que trobem a les nostres Bíblies ens trobarem que no ens surten els comptes, que en el llibre profètic apareixen sis i no set dons atribuïts a l'Esperit del Senyor.

Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor (Is 11,1-2).

En canvi, el Catecisme de l'Església Catòlica esmenta set dons:

Els set dons de l'Esperit Sant són: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Pertanyen en plenitud al Crist, Fill de David (cf. Is 11,1-2). Completen i porten a la seva perfecció les virtuts de qui els reben. Fan els fidels dòcils per obeir amb promptitud a les inspiracions divines. (CEC 1831).

La tradició que els dons de l'Esperit són set ens ve d'algunes versions gregues i llatines antigues que afegien el do de la pietat als sis que trobem a la Bíblia hebrea. I, a més, curiosament el «temor reverencial» del text hebreu és traduït per «pietat» (εὐσεβείας) en la versió grega dels LXX.

El «rebrot de la soca de Jesè», de què parla el text profètic, és llegit habitualment des d'una perspectiva messiànica. En aquest personatge futur convergiran els dons de l'Esperit de Déu, dons concedits parcialment a alguns dels patriarques, però que en ell confluiran: 

Gràcies a la plenitud de l'Esperit, el nou personatge condensarà en si mateix les qualitats dels personatges més importants de l’Antic Testament. Posseirà la saviesa i la intel·ligència de Salomó, la fortalesa i el consell de David, la reverència i el coneixement de Déu que són propis de Moisès. Una intervenció divina extraordinària i una col·laboració humana activa iniciaran una època de justícia i de pau.
(Benito MARCONCINI, Guía espiritual del Antiguo Testamento. El libro de Isaías 1-39,  Madrid 2000, p. 31).

Aquesta lectura que és aplicada al Messies, en el cristianisme a Jesús de Natzaret, és extensible a tota la comunitat creient. Tota ella pot, unida a Jesús, per la força de l'Esperit Sant, participar d'aquests dons. Dons que ja són presents en l'Antic Testament, però que en el Nou apareixen amb un dinamisme imparable.

§ El fruit de l'Esperit

Si la qüestió del nombre de dons de l'Esperit presentava un cert conflicte: petit, intranscendent; en el fruit de l'Esperit la dificultat és una mica més gran, encara que no insalvable.

El text bíblic en qüestió és de Pau i contraposa el fruit de l'Esperit a les obres de la carn, enumerades anteriorment (cf. Gal 5,19-21).

El fruit de l'Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d'un mateix. La Llei no és contrària a res d'això. (Gal 5,22-23).

D'altra banda, llegim al Catecisme de l'Església Catòlica una tradició de dotze fruits diferents.

Els fruits de l'Esperit són perfeccions que forma en nosaltres l'Esperit Sant com a primícies de la glòria eterna. La tradició de l'Església enumera  dotze: «caritat, goig, pau, paciència, longanimitat, bondat, benignitat, mansuetud, fidelitat, modèstia, continència, castedat» (Gal 5,22-23, vg.). (CEC 1832).

Alguns testimonis textuals, sobretot de diversos Pares de l'Església, inclouen la llista àmplia de dotze fruits, de la qual es fa ressò el Catecisme; i que no són més que explanació dels nou que trobem en el text bíblic citat. Una cosa similar passa amb l'ús del plural (καρποὶ) i no el singular (καρπός), que és l'opció més adequada, des de la crítica textual.

El multiforme fruit de l'Esperit supera amb escreix les obres de la carn, més encara, contra ell no hi ha llei, no hi ha norma que valgui. Obre una nova perspectiva: la de l'Esperit de Déu. Una Bona notícia, un món nou, una realitat renovada ... És possible que l'ésser humà visqui estimant, joiós, en pau, etc. El bé és la realitat de Déu, de l'Esperit, i el mal no té força suficient contra ell: ha estat derrotat.

Vivim en el temps de l'Esperit i això és una Bona notícia: la millor notícia possible.

Javier Velasco-Arias

(Publicat a la revista digital: Creure i Saber 5 (2016), 22-24)

L'Esperit Sant no és un colom

Molts pensaran que el títol de l’article és una obvietat. Però no és difícil comprovar que la majoria de les representacions artístiques de la segona persona de la Trinitat en el Cristianisme són de la imatge d’un colom. I proveu a consultar «Esperit Sant» a «Google imatges» i constatareu una realitat similar.

No podem confondre la imatge amb la realitat, d’aquí el títol de l’article. I més quan totes les imatges són imperfectes, aproximacions, analogies..., que disten molt del que realment representen.

Les imatges, els noms, les comparacions amb les quals trobem les diverses aproximacions a la figura de l’Esperit Sant tant en la Bíblia Hebrea com en el Nou Testament són diverses.

• La «Ruaj»

El terme hebreu ruaj segurament és un dels més antics per referir-se al Esperit de Déu. És una expressió que significa alè, respiració, vent, brisa, esperit... No sempre és fàcil determinar a quina
accepció es refereixen els textos. El context ajuda, però en alguna ocasió presenten certa dificultat, sobretot quan no van acompanyats d’un complement o un qualificatiu: «Esperit del Senyor», «Esperit de Déu», «Esperit Sant», etc. no presenten dubtes sobre el seu sentit.

Tampoc quan parlen de «l’aire fresc de la tarda» (Gn 3,8), o «tot el que té alè de vida sota el cel» (Gn 6,17). Un cas en el qual no es posen d’acord els traductors, per exemple, és en l’inici de la narració de la Creació: «un viento de Dios aleteaba por encima de las aguas» (Gn 1,2: BJ); «el aliento de Dios se cernía sobre la faz de las aguas» (Gn 1,2: PER); mentre que la majoria opten per traduir: «el espíritu de Dios se cernía sobre la faz de las aguas» (Gn 1,2: CEE); «L’Esperit de Déu planava sobre les aigües» (Gn 1,2: BCI). Tot i que és molt freqüent, en els textos veterotestamentaris, la referència explícita i clara a l’Esperit del Senyor o de Déu.

La imatge d’alè, respiració, aire... ens suggereix vida, la vida que ens proporciona la respiració: sense aire no hi ha existència. La brisa, el vent, per altra banda, és una realitat subtil, invisible, encara que experimentable i en algunes ocasions d’una manera intensa (ex .: vent huracanat).

Tot això es convertirà en imatge de l’Esperit Sant. L’Esperit de Déu, l’Esperit Sant és vida, és una presència immaterial, actua sense que moltes vegades percebem la seva manifestació, actua amb la força de Déu...

L’Esperit Sant és ruaj, però sobrepassa aquest context, és molt més, pertany a la realitat insondable, transcendent de Déu.

• El foc

La imatge del foc aplicada a l’Esperit Sant la trobem d’una manera especial al Nou Testament, encara que té, lògicament, els seus antecedents en l’Antic.

Déu es manifesta a Moisès en un esbarzer cremant: «Allí se li va aparèixer l’àngel del Senyor en una flama enmig d’una bardissa» (Ex 3,2). Acompanya els israelites pel desert en forma de columna de núvol i de foc i els protegeix i guia: «El Senyor caminava al davant d’ells, de dia en una columna de núvol per mostrar-los el camí, i de nit en una columna de foc per fer-los llum; així podien caminar tant de dia com de nit». (Ex 13,21). El Déu d’Israel és foc devorador: «el Senyor, el vostre Déu, és un foc que devora, és un
Déu gelós» (Dt 4,24). Podríem multiplicar els exemples, però els citats crec que són suficients.

Ja en el Nou Testament, la imatge del foc aplicada a l’Esperit Sant és més clara: «el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc» (Mt 3,11): el foc té un paper purificador més gran que l’aigua i aquesta acció és fruit de l’Esperit.

L’acció de l’Esperit Sant en la primera comunitat es manifesta en forma de llengües de foc: «Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se» (Ac 2,3-4). El símbol del foc expressa, amb tota la seva força, l’acció de Déu en la comunitat.

L’Esperit de Déu no és foc, en un sentit real, però aquesta imatge possibilita expressar plàsticament el dinamisme de l’actuació de l’Esperit. El foc escalfa, però també crema: aquesta ambivalència permet subratllar com actua l’Esperit, el seu poder, la seva eficàcia ...

• El colom

La imatge del colom també és recurrent a la Bíblia hebrea. L’escena més coneguda és la del colom que va i ve a l’arca de Noè, i que acaba tornant amb una fulla d’olivera (Gn 8,11). Aquest símbol ha estat utilitzat freqüentment en la iconografia i no només religiosa amb el tema de la pau. El «colom de la pau» de Pablo Ruiz Picasso és conegut universalment, com a símbol de la tan anhelada pau universal, sobretot després de la Segona Guerra mundial.

Els salms utilitzaran també la icona del colom, amb diverses propostes d’imatge. Serà el Càntic dels càntics qui, des d’una perspectiva poètica, parlarà del colom com a metàfora de l’amant, l’esposa ple de bellesa.

Al Nou Testament la imatge la trobarem en els quatre evangelis, però limitada a una sola escena: el baptisme de Jesús. Citaré un dels evangelistes, ja que és molt similar en els altres tres:

Un cop batejat, Jesús va pujar de l’aigua. Llavors davant d’ell el cel s’obrí, i Jesús veié l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell (Mt 3,16).

El quadre escènic és d’un gran contingut simbòlic. Els cels estan tancats: no hi ha comunicació directa de Déu amb els éssers humans; Jesús «obrirà» de nou els cels, restablirà la comunicació de Déu amb l’ésser humà, i això serà possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant. 

Aquest Esperit descendeix d’uns cels oberts, de la mateixa manera que un colom descendeix del seu vol, i dóna testimoni de Jesús.

L’al·legoria està en la forma de descendir, no en la imatge. L’Esperit Sant no pren forma d’un colom: això no ho diu el text.

Les representacions artístiques d’aquesta escena (pintura, escultura, relleu, etc.), segurament influenciades per altres narracions de l’Antic Testament o per una mala lectura del text, han desdibuixat el sentit original del relat bíblic.

L’Esperit Sant: una realitat transcendent

Les imatges que trobem als textos bíblics, encara que molt imperfectes, es fan necessàries per representar a la nostra imaginació unes realitats que ens transcendeixen.

L’Esperit Sant actua en les vides de les comunitats creients, és una realitat propera però, al mateix temps, transcendent.

Pertany a la realitat de Déu. No podem «encaixonar-lo» en els nostres limitats esquemes mentals, però hem d’apropar-nos a ell, posar-nos a les seves mans, fer oració dirigida a Ell, constatar que transforma les nostres vides i les de la comunitat. Vivim en els temps de l’Esperit: no ho oblidem!

Javier Velasco-Arias

(Publicat a la revista digital: Creure i Saber 5 (2016), 18-21)

Curs d'«Introducción a la figura de Jesús», per a escèptics, agnòstics i persones amb poca formació cristiana

 

CURS D'INTRODUCCIÓ A LA FIGURA DE JESÚS, per a escèptics, agnòstics i persones amb poca formació cristiana, a càrrec de José Ignacio González Faus.

El curs és obert a tothom . 
Algunes de les preguntes que intentarem contestar:
- Hi ha una espiritualitat cristiana?
- D'on surt Jesús i quin és el context des d'on cal entendre la seva proposta?
- Quin és el missatge de Jesús?
- Per què diuen els cristians que Jesús és Déu si Déu és inaccessible?
- Té alguna relació l'amor cristià amb la compassió?
- En què consisteix l'espiritualitat cristiana?
- En què consisteix la mística cristiana?

Serà els dijous 18 i 25 de febrer, i dijous 3 de març de 2016, de 19 a 21h, al

 .
c/ València, 244, 3r pis - Barcelona
Cal inscriure's abans del 15 de febrer escrivint un mail a: secretaria.dpuniversitaria@gmail.com